Quan tornarà a governar la dreta a Espanya?

El PP ha perdut la seva principal arma: la unitat

Sempre s’havia dit que a la dreta li resultava rendible electoralment basar tot el seu discurs en Catalunya perquè així aconseguia vots a la resta d’Espanya. Els resultats electorals de diumenge, però, posen en qüestió aquesta afirmació i dibuixen un panorama molt negre no només per al PP, com és més obvi, sinó també per al conjunt del bloc conservador. Per què? Doncs perquè la dreta ha perdut la seva principal arma electoral: un sol partit que recollia tot el vot que hi ha entre el centre i l’extrema dreta.

La suma de vots de PP, Cs i Vox és d’11.277.000, superior als 10.870.000 de Mariano Rajoy el 2011. La diferència és que Rajoy va aconseguir 186 diputats, mentre que PP, Cs i Vox junts només n’han aconseguit 149. És a dir, amb més vots han tret 37 diputats menys. La dreta, doncs, es va mobilitzar igual que l’esquerra, però es va veure penalitzada pel sistema electoral. En canvi l’esquerra de matriu espanyola, concentrant el vot en el PSOE, va maximitzar millor els vots, 11.214.000, amb 165 escons. La realitat és que l’única manera de guanyar que té la dreta ara seria amb una desmobilització absoluta de l’esquerra (cosa improbable amb Vox en el tauler), o si hi hagués una fragmentació similar en l’espai progressista (encara menys probable). Conclusió: si Sánchez juga bé les seves cartes la dreta pot trigar molt a poder governar Espanya.

I encara hi ha un tercer factor que impedeix un retorn de la dreta a la Moncloa. A diferència del 2011, i fins i tot el 2016 amb el PNB, els partits conservadors ja no poden comptar amb les crosses nacionalistes catalana o basca. El Procés ha cavat una rasa impossible de creuar. I això és un impediment més important del que pot semblar a simple vista.

Sense Catalunya i Euskadi

I és que el drama de la dreta és que sense Catalunya i Euskadi seria hegemònica a Espanya. Fent un exercici molt senzill -restar els diputats elegits a les circumscripcions catalanes i basques- la triple dreta tindria 141 escons, i l’esquerra, 140 (sumant el diputat càntabre del partit de Miguel Ángel Revilla, que governa en coalició amb els socialistes). I el bloc conservador encara podria sumar els dos escons de Coalició Canària, una formació que històricament s’ha decantat per donar suport al PP.

La combinació d’una esquerra mobilitzada per la por a l’extrema dreta, la divisió en tres partits i el forat negre electoral que representen Catalunya i Euskadi pot condemnar la dreta a una llarga travessa del desert perquè dificulta objectivament l’obtenció de majories parlamentàries.

A més a més, s’hi ha d’afegir l’ambient aspre i guerracivilistaque es viurà els pròxims temps entre tres partits que, al seu torn, estan condemnats a entendre’s si volen governar alguna institució després del 26 de maig. La pregunta és: ¿és compatible una col·laboració lleial i estable entre uns partits ferotgement enfrontats? Com gestionarà el PP l’opa hostil que li planteja Rivera? Com reaccionarà davant de les previsibles desercions de quadres que saltaran del vaixell popular per passar-se al iot taronja?

En política és difícil fer pronòstics, però avui es podria afirmar que una de les conseqüències menys esperades del Procés ha estat la implosió del PP i, de retruc, la minorització de la dreta espanyola.

Més continguts de