21/05/2022

Tres veritats incòmodes al voltant de l'acord del català

2 min
Les diputades del PSC, Esther Niubó, de JxCAT, Francesc Ten, d'En Comú Podem, Jessica González, i d'ERC, Mónica Palacín, posen pels mitjans després d'arribar a un acord per modificar la llei de política lingüística

BarcelonaEnmig de l’embolic en què s’ha convertit la negociació entre ERC, Junts, el PSC i els comuns per intentar tirar endavant una llei que provi de treure el català a l’escola de les grapes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), hi ha tres certeses que en privat tothom assumeix en major o menor grau. De l’assumpció d’aquestes tres premisses depèn en bona part l’èxit d’una negociació que es va donar per tancada fa dos mesos però que ara s’aborda a correcuita per arribar a temps d’esquivar la data límit del 31 de maig.

Cap acord tirarà endavant si no inclou el PSC. Aquesta tesi és defensada de portes endins pels quatre grups que negocien la llei. El català ha estat un dels pocs consensos que han superat la dècada convulsa del Procés i es vol evitar de totes totes que la bandera de la immersió només l’aixequin els grups independentistes. “Si cal, és més important que hi sigui el PSC que nosaltres”, resumia en privat un alt dirigent de Junts ara fa unes setmanes. Els socialistes, que ho saben, juguen també amb aquesta carta per no haver de moure’s més enllà del que deia l’acord del mes de març i no sumar-se a cap proposta que rebutgi explícitament els percentatges.

Els malabarismes retòrics no amaguen el fons de la llei. Malgrat posar els accents en llocs diferents, tots els esborranys escrits fins ara acaben dient el mateix. Encara que la norma defensi explícitament que “la determinació de la presència de les llengües oficials en l’ensenyament en cap cas s’ha de basar en percentatges” o opti per la més ambigua fórmula “l’abast d’aquesta presència [del català i del castellà] s’ha de determinar exclusivament amb criteris pedagògics”, l’objectiu final és idèntic: que sigui la Generalitat –i no el TSJC– qui determini el model lingüístic de les escoles. De la mateixa manera, fugir del polèmic text inicial que deia que els alumnes catalans tenen dret a rebre els ensenyaments de les llengües oficials “i en les llengües oficials” per acabar posant una al·lusió més críptica al fet que els projectes lingüístics dels centres han d’incloure els aspectes relatius “a l’ensenyament i l’ús curricular” de les llengües oficials, pot ajudar a acomodar sensibilitats, però no exclou que totes dues expressions són una via per intentar donar resposta al requisit dels tribunals de fer més hores en castellà. Un requisit que, per altra banda, tots els estudis diuen que ara mateix ja es dona al nostre país sense necessitat de la sentència.

Res garanteix que es frenarà la voracitat dels tribunals. En el cas català, els jutges han demostrat sobradament la seva arbitrarietat, per la qual cosa, malgrat els esforços dels lletrats que assessoren els grups –i que no veuen amb gaires bons ulls la possibilitat d’una nova llei en lloc de reformar les ja existents–, ningú pot garantir que una llei o un decret llei nous –fer les dues coses alhora permet que tothom pugui votar el que senti més proper– acabin sent insuficients a ulls dels magistrats. La tercera certesa incòmoda.

El detall
  • Els descuits de Tito Álvarez El portaveu d’Élite Taxi, Tito Álvarez, va ser taxatiu dimecres a l’hora d’explicar perquè no va voler reunir-se amb Vox: “No ens reunim amb feixistes”, va etzibar. Una resposta nítida d’un Tito que, tanmateix, no ho tenia tot tan clar. Es va mostrar content de ser a la Generalitat –tot i ser al Parlament– i va ascendir a conseller de Territori al secretari d’Infraestructures i Mobilitat, Isidre Gavín.
  • Junqueras, youtuber A Oriol Junqueras fa setmanes que se’l pot veure de ruta per mitjans de comunicació. L’última entrevista l’ha concedida aquesta setmana al canal de Youtube de Jordi Wild. Van estar conversant durant tres hores i en els minuts finals Junqueras va escriure un missatge d’agraïment sobre una foto. Concretament, sobre el penis que hi havia dibuixat. “Quin penis?”, preguntava quan Wild l’advertia del lloc triat.
stats