Sota el vertigen de la càmera lenta
MadridS'està fent un gra massa amb la qüestió de l'amnistia. S'estan donant per fetes massa coses. D'entrada, que el govern de Pedro Sánchez estigui disposat a aprovar una llei per treure definitivament ferro a les conseqüències penals del Procés. Jo no ho tinc tan clar. Es tendeix a creure que quan un dirigent polític té a tocar una plataforma de poder tan important com la del Palau de la Moncloa –en aquest cas per a una nova legislatura– estarà disposat al que calgui per aconseguir el seu objectiu. Però en aquest cas tinc les meves reserves. I no perquè hagin parlat els expresidents José María Aznar (PP) i Felipe González (PSOE), en una coincidència no tan curiosa, donat el que van fer els seus respectius partits quan van aplicar el 155 a Catalunya. El motiu dels meus dubtes té relació amb la diferència entre donar indults i acordar amnisties.
Quan el juny del 2021 el govern va decidir indultar parcialment –les penes de presó– els condemnats de la causa del Procés podia dir que ho feia per normalitzar la situació social i política a Catalunya, per afavorir una relaxació del clima polític. Es tractava de fer desaparèixer els llaços grocs dels balcons i les creus clavades a les platges. Es volia un canvi d'escenari. D'altra banda, faltava molt per a unes noves eleccions. El panorama ara és ben diferent. Estem disfressant de debat jurídic el que sobretot és una decisió radicalment política, encara que l'aspecte tècnic existeixi, i no resulta fàcil de resoldre malgrat que Sumar creu haver-ho aconseguit.
En paral·lel, el PP ha fet de l'amnistia l'eix del debat polític. I això que els populars ja tenen prou coses de què preocupar-se. Segurament han accelerat abans de temps quan han tornat a l'estratègia de convocar a la gent al carrer. És un mal camí, el de fomentar la polarització, i d'altra banda per sortir a protestar s'hauria de saber exactament contra què. El govern no vol confirmar que prepari una llei per esborrar delictes i condemnes. Aquest procés d'investidura ens ha col·locat sota el vertigen de la càmera lenta.
Atiar l'anticatalanisme
Tornem així als moments en què propostes sorgides de forces polítiques catalanes –en aquest cas a favor de l'amnistia– serveixen per moure l'electorat a conveniència. Ara el PP ha evitat tornar a la plaça Colón de Madrid, per no recordar apostes –com la feta amb Rivera i Abascal– que no van sortir bé. Però tornen a treure banderes d'Espanya per confrontar-les amb les senyeres de la Diada. És un joc pervers, que pel que s'ha vist en ocasions anteriors no ha servit de res. Per a la satisfacció d'uns moments, potser, però fictícia, perquè unia sota un mateix paraigua dirigents que en realitat s'estaven disputant la mateixa rajola.
Ja va passar amb la reforma de l'Estatut. La manipulació que es va fer del Tribunal Constitucional hauria hagut de generar el mateix escàndol que alguns manifesten ara quan identifiquen tota al·lusió a l'amnistia amb una crisi irreversible de l'estat de dret. Pascual Sala –expresident del Suprem i que llavors era magistrat de l'òrgan de garanties– sempre m'ha dit que la sentència no va ser tan dolenta, perquè declarava inconstitucionals pocs articles i, en canvi, feia interpretacions ajustades a la Constitució de molts preceptes, precisament per salvar-los. Pascual Sala, jurista valencià gens de dretes, pot tenir la seva part de raó, perquè efectivament la sentència hauria pogut ser molt pitjor. Però va tocar molta fibra sensible i va fer desaparèixer un capítol sencer, precisament el de la justícia.
Si s'hagués salvat aquell capítol moltes coses que han passat els últims anys haurien sigut diferents. O s'haurien tractat d'una altra manera. La mateixa causa de l'1 d'Octubre podria no haver quedat en mans del Suprem. En tot cas, això ara és passat, fum i batalles perdudes. Què s'hauria de fer per no empitjorar les coses? D'entrada, no pensar en clau estrictament electoral. Allò que com pitjor vagi tot, millor per a la causa, és un error. Cal aprofitar les ocasions en termes proporcionals a l'oportunitat que ofereixen. Però no encaparrar-se ni oblidar els resultats del 23-J a Catalunya.
Possibilitats ínfimes d'amnistia
Les possibilitats d'un tancament complet de totes les causes penals derivades del Procés són ínfimes, per no dir inexistents. Només cal fixar-se en el que ha passat aquesta setmana, sobretot en el terreny de la Fiscalia. D'una banda, els fiscals del Suprem han demanat al jutge Llarena que posi novament en marxa l'ordre de detenció internacional contra l'exconseller de Cultura Lluís Puig, que no és eurodiputat i per tant no té una hipotètica prerrogativa d'immunitat. D'altra banda, la condemna a l'exconseller d'Interior Miquel Buch a quatre anys i mig de presó per prevaricació i malversació per haver contractat un sergent dels Mossos amb la finalitat d'acompanyar l'expresident Puigdemont quan va marxar a Brusel·les.
Ho voleu més clar? Allò que el govern controla la Fiscalia, té els seus límits. I encara que pogués fer-ho algun cop, els que dicten sentències són els jutges. La desjudicialització de la política s'haurà de negociar amb bisturí i segurament per etapes. Girar full de cop no suposaria només donar un disgust a González i Aznar, sinó que faria remoure diverses estructures, dintre i fora del poder judicial. D'altra banda, Pedro Sánchez no és com Yolanda Díaz. El fet és que Sánchez s'entusiasma menys i calcula bé els temps. Segur que prepara propostes dirigides als independentistes en matèria penal. Però no voldrà reduir la negociació a aquest aspecte. I se suposa que la Generalitat té altres objectius de país, dels quals ara es parla poc. Junts i ERC hauran de fer una valoració de conjunt, comprar o rebutjar el paquet. I aquesta mena de reflexions ens porten sempre pel mateix camí. La pregunta és qui dona més, qui podria tenir més marge per arribar a acords i quin preu s'acabaria pagant per provocar unes noves eleccions, després d'una campanya en la qual ja no es demanaria el vot per "derogar el sanchisme" sinó per "impedir l'amnistia".
