L’ESCENARI POSTELECTORAL

El vol frustrat d’un polític ambiciós

L’ànsia per destronar el PP i ser la primera força de la dreta va portar Rivera a subestimar l’impacte de Vox

De totes les coses que ha volgut ser Albert Rivera en la seva frenètica trajectòria a Madrid -des d’Adolfo Suárez fins a Emmanuel Macron, passant per Matteo Renzi, Justin Trudeau i fins i tot Barack Obama-, n’hi ha hagut una que ha acabat liquidant-lo: l’anhel de convertir-se en el primer partit de la dreta a l’Estat. L’entrada al govern d’Andalusia i, sobretot, el resultat del 28-A -quan va aconseguir 57 diputats al Congrés, només nou menys que el PP- van fer que Rivera veiés a tocar el somni del sorpasso. I l’aposta el va encegar, fins al punt de no veure que en el seu viatge a la desesperada per atrapar Pablo Casado, Vox li fonia les ales. El vol de Rivera va acabar ahir de manera precipitada, tretze anys després d’arribar al capdavant de Ciutadans gairebé per casualitat.

El 2006 l’enfrontament entre els dos bàndols que es disputaven el lideratge va posar en perill una formació que se n’anava en orris abans de començar a caminar, i la sortida va ser tan estrambòtica com eficaç: escollir el president per ordre alfabètic. Va ser aleshores que va aparèixer l’Albert. Un jove de 26 anys, advocat amb només quinze mesos d’experiència laboral a La Caixa -on ara podria tornar després de tretze anys d’excedència- i amb una oratòria esmolada que l’ajudaria poc després a irrompre per sorpresa al Parlament amb tres diputats.

Allà va demostrar ben aviat alguns dels que havien de ser els trets característics de la seva carrera: instint, ambició i un lideratge personalista que va provocar que en aquella primera legislatura els seus dos companys de viatge -José Domingo i Antonio Robles- acabessin abandonant el partit. Però, quan tothom donava per mort Cs, Rivera va aconseguir resistir. El 2010 el partit taronja va retenir els tres diputats al Parlament i aviat va conèixer els aires que l’havien d’empènyer fins a Madrid: els d’alguns sectors mediàtics i de l’establishment que, quan la crisi ja es feia notar i el Procés començava a caminar, van creure que veien en Ciutadans el “Podem de dretes” pel qual sospiraven.

Auge i caiguda

Va ser llavors quan Rivera va gestar la idea d’assaltar el Congrés. Aleshores ja tenia un partit fet a mida -havia superat pels pèls la crisi oberta arran del pacte amb la plataforma euroescèptica Libertas el 2009- i havia descobert que la hiperactivitat mediàtica i l’estirabot contra el sobiranisme convenientment amplificat donava més rèdit que el discurs liberal. A cavall del discurs bel·ligerant contra el Procés, va batre rècords al Parlament -25 diputats el 2015, 36 i força més votada el 2017- i va aconseguir entrar al Congrés i ser important en les negociacions amb PSOE i PP.

Allà va demostrar també la poca consistència de les seves promeses posant i aixecant vetos -primer a Mariano Rajoy, després a Pedro Sánchez- com si anessin amb velcro. Rivera és un pioner de la política de la desmemòria, aquella en què el que vas dir ahir pràcticament no compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n’hi ha hagut. Així va sobreposar-se als tombs i als viratges -de socialdemòcrata a liberal i de partit frontissa a assot del PSOE- fins que la moció de censura contra Mariano Rajoy el va agafar a contrapeu.

Allà, Rivera, a qui companys i adversaris havien reconegut sempre el seu instint polític, va perdre l’olfacte. No va anticipar la jugada de Sánchez i no va saber què fer després amb l’arribada de Vox. Obsessionat amb erigir-se en dic de contenció de l’independentisme -i, en conseqüència, en carregar contra els pactes dels socialistes amb ERC o JxCat-, va abraçar la ultradreta sense adonar-se que aquella era una teranyina de la qual no podria sortir. El 28-A li va donar 57 diputats i una oportunitat de salvar-se si era capaç, un cop més, de canviar de rumb. Podria haver sigut vicepresident de Sánchez, però l’ambició de liderar la dreta el va encegar. I, des d’avui, Rivera ja és passat.

Més continguts de