Voldríem consens i tenim corrupció

MadridAquest final de novembre ha portat dies de forts contrastos. D’una banda, els actes relacionats amb els cinquanta anys des del restabliment de la monarquia a Espanya. Al Palacio Real es van pronunciar els discursos més rellevants. A part del corresponent al mateix rei Felip VI, hi va haver els dels dos pares de la Constitució que continuen vius, Miquel Roca i Miguel Herrero, i l’expresident Felipe González. Tots ells amb paraules de reivindicació de la Transició i del valor del consens. I González, per destacar la "pau civil" com a bé principal i irrenunciable de la societat espanyola. La data del 21 de novembre del 2025 ha tingut, certament, dimensió històrica, per la seva significació, amb la imposició del Toisó d'Or als ja mencionats i a la reina Sofia, en absència de l’emèrit Joan Carles I. D'altra banda, com a fet negatiu, només cal tenir en compte les característiques del moment.

El contrast entre la solemnitat i contingut de l’acte del Palacio Real i el curs de la vida al carrer va ser molt evident. Per una estona es va recuperar l’anomenat esperit de la Transició, amb diverses apel·lacions al diàleg i l'entesa. Però n’hi havia prou amb mirar les primeres pàgines dels diaris per adonar-se que la vida política va per un altre camí. La capacitat d’arribar a acords que s'atribueix a l’etapa inicial del canvi democràtic i el clima de concòrdia imperant per redactar i aprovar la Constitució del 78 han estat substituïts per una lluita descarnada pel poder. Això no és d’ara, però travessem una fase particularment dura, que difícilment ens portarà a canvis de cicle polític més o menys naturals, a alternances viscudes sense terratrèmols. Només cal veure el resultat de la causa instruïda contra el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, i quina és l’agenda del Suprem per a les setmanes vinents. La vida judicial va plena de casos amb substància i rellevància política. Es tracta, sens dubte, d'una situació patològica.

Tant el govern espanyol com el PP estan afectats. L’executiu d'una manera més greu, ja sigui per la condemna imposada al fiscal general com pel cas de corrupció de la trama Cerdán - Ábalos - Koldo. Sembla mentida que el PSOE no hagi estat capaç d'establir mecanismes de control interns per fer més difícil l’aparició de xarxes de cobrament de comissions per la concessió d’obres públiques, amb l’experiència acumulada de molts anys de gestió i altres decepcions anteriors. Una situació relativament similar té el PP, no només per les causes que encara estan pendents, sinó també perquè ara han hagut de dimitir alguns dels seus càrrecs principals a la província d’Almeria, també per pràctiques de presumpta corrupció de càrrecs públics a la Diputació d'aquesta província i a diversos municipis. Els màxims dirigents populars reclamen eleccions cada dia, alhora que han d'assumir que tenen líders locals que repeteixen conductes que els han costat molt car en ocasions precedents. El mateix Feijóo pensarà que n'hi ha per obrir-se les venes.

En tot cas, qui té ara una urgència important és el govern. No ho ha de fer demà mateix, però en qüestió de dies haurà de trobar un substitut per al fiscal general. S’acostuma a dir que sempre hi ha candidats per accedir a un càrrec, però dubto que en aquest cas hi hagi cua. Qui accepti el nomenament ha de saber que el seu mandat pot ser ben curt, encara que s'esgoti la legislatura i les pròximes eleccions siguin el 2027. D’altra banda, el clima entre els fiscals no és precisament de festa. Ja hi havia tensions, de fet des de la fase més aguda del procés, quan la Fiscalia es va entossudir a qualificar els fets com un delicte de rebel·lió, per demanar com a càstig trenta anys de presó. Ara qui assumeixi la responsabilitat es trobarà un col·lectiu dividit, en què els conservadors fan tot el que poden per erosionar la situació del govern i els progressistes per mantenir un full de ruta que no inclou l’oposició als socialistes. Per a aquests últims, es tracta de combatre la consigna donada per l'expresident José María Aznar, en el sentit que "qui pugui fer, que faci", una frase verinosa que explica en part la situació en què ara es troba Pedro Sánchez.

Fer política

En tot cas, no cal que els jutges facin política per desestabilitzar un govern. És suficient amb què interpretin i apliquin la llei amb l'orientació adequada per aconseguir-ho. Penseu en la denúncia que va fer el setembre del 2020 el llavors tinent fiscal del Suprem, Luis Navajas, criticat pels seus propis companys per negar-se a presentar les querelles interposades contra el govern de Pedro Sánchez per la seva gestió davant de la pandèmia de la covid. Navajas va explicar que dos fiscals l’havien anat a veure per demanar-li que actués contra l’executiu, com si una iniciativa d’aquest tipus fos el més natural del món. Per deixar-ho més clar, va afegir que els dos companys de carrera que l'havien visitat estaven "contaminats ideològicament". I mentrestant, s’anaven tancant contractes abusius i amb comissions a canvi d’un material sanitari necessari per intentar reduir els efectes de l’emergència sanitària.

Són els protagonistes d’aquest capítol, d’un costat l’empresari Alberto González Amador, parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso; i, de l’altre, els citats Cerdán, Ábalos i Koldo, els actors principals de la crisi que ara tenalla el PSOE. I tot al voltant de comissions i mascaretes. Cerdán ha sortit de la presó perquè el jutge creu que ja no hi ha risc de destrucció de proves. Però els altres dos poden anar-hi aviat, en funció de les elevades penes que ha demanat per ells la Fiscalia, vint-i-quatre anys per a l'exministre Ábalos i dinou per al seu exassessor Koldo García. El jutge ho resoldrà dijous vinent, dia 27. Aquí el que veuen els fiscals és risc de fuga, per deslliurar-se de possibles condemnes tan fortes. Les perspectives per a Cerdán difícilment seran millors. El que ha dit la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil és que la xarxa de la qual va formar part, suposadament, va desviar per a ell i el seu entorn 181.000 euros en forma de sous familiars, mobles, despeses de viatges i restaurants, així com lloguers. Amb raó, les cròniques de l’important acte de divendres al Palacio Real mencionaven que la celebració s’havia vist "enrarida" pel clima polític del moment.