El cas de la incòmoda diputada Lozano

MadridNo fa pas gaire temps, era fàcil veure –somrients i ben avinguts– els cinc diputats al Congrés d'Unió Progrés i Democràcia (UPyD) sortint a dinar a algun dels restaurants a la vora de l'edifici de la Carrera de San Jerónimo. Fins i tot abans era fàcil trobar-se Rosa Díez sopant o prenent alguna cosa amb algun dels seus col·laboradors en un bar andalús –que ara ja ha desaparegut– de la zona, on també hi ha la seu del partit. D'aquest 'bon rotllo' en donava fe una caricatura de tot el grup a la zona dels despatxos dels diputats. Això, però, sembla cosa del passat: els dirigents de la formació estan en peu de guerra entre ells i aquelles imatges de color de rosa (el corporatiu) no tenen res a veure amb els grisos (foscos) d'ara.

D'aquella pinya de parlamentaris –la revelació a les eleccions espanyoles del 2011– ja no hi ha Toni Cantó, que ha plegat; Álvaro Anchuelo qüestiona obertament la seva cap de files, i Irene Lozano, la veu crítica més destacada, té un peu fora, i no pas per voluntat pròpia.

El fracàs electoral a Andalusia, on no van aconseguir entrar al Parlament, va destapar la caixa dels trons. Les tensions, fins aleshores amagades sota l'hiperlideratge de Díez, ja existien. La causa principal: el convenciment de molts que el fenomen Ciutadans era imparable i que no hi havia espai per a tots dos. Per tant, o pactaven quan encara hi eren a temps o Albert Rivera els acabaria deixant sense oxigen com ara passa, segons totes les enquestes. Díez va imposar el seu criteri sense miraments.

Un gir radical en menys d'un any

Un dels primers a aixecar la veu va ser l'exeurodiputat Fernando Sosa Wagner, cap de llista a les europees del 2014, ara ja dimitit. Una de les persones que li va respondre amb més duresa, curiosament, va ser Lozano, que en un article a la premsa va censurar la "mesquinesa" de fer aquell plantejament en públic després que el congrés d'UPyD hagués tancat la porta a pactar amb C's. Després se'n va penedir i li va demanar disculpes.

Això va ser l'estiu del 2014 i, en menys d'un any, ha passat a ser ella la gran adversària interna de Díez, fins al punt que ja ha anunciat que té intenció de lluitar per liderar una formació que podria desaparèixer ben aviat de gairebé totes les institucions. Entre l'una i l'altra hi ha ben poques diferències ideològiques. Lozano, que va ser editorialista del diari 'El Mundo', comparteix espanyolisme dur amb l'expolítica socialista. Una anècdota: quan la unionista plataforma 'Libres e Iguales' es va presentar en societat a Madrid, enfront del Congrés, ella va intentar posar-se a la foto de família i els promotors de l'entitat no li van voler per no polititzar... un acte en essència polític. La seva enrabiada va ser notable.

Ara els seus companys de direcció l'acusen d'haver-se intercanviat correus electrònics amb crítics del partit per impulsar una plataforma de descontents amb Díez que podria acabar sent una nova marca electoral, segons va avançar 'Infolibre'. Una mena de pista d'aterratge a les files de Rivera. Si es confirma que aquests e-mails existeixen, se li podria obrir un expedient disciplinari que acabés amb expulsió. Una altra baixa significativa, doncs, en el degoteig incessant d'adéus en una formació tan jove com esmicolada.

Una guerra interna oberta que no s'atura ni en campanya, mentre grups de voluntaris, amb samarretes de color rosa, s'esforcen per carrers i places per convèncer la gent que val la pena votar-los el dia 24.