Gent incòmoda

Parlar de la gent és incòmode. Que la gent es posi en un primer pla de la vida política encara ho és més. I això és precisament el que està passant actualment a Catalunya i en altres indrets d’Espanya i del món: que la gent protagonitza els principals canvis socials que estan tenint lloc.

El nou protagonisme de la gent incomoda perquè de la gent en sabem ben poca cosa. Qui són, quants són, què volen i com es representa aquesta gent que està protagonitzant avui els principals canvis socials? Aquesta és la pregunta que incomoda aquells que voldrien manar, dirigir, controlar i explotar, precisament, la gent. I d’aquests en tenim a tot arreu, també entre nosaltres.

La paraula gent s’imposa, darrerament, a altres nocions com ara ciutadania, societat civil, poble, classes populars o proletariat. Fa poc algú em preguntava, “i aleshores com hem d’anomenar els que resisteixen, avui, l’agressió dels poders polítics i econòmics?”

Buscant respostes, la noció de ciutadania ens resultava abstracta, i a més sabem que molts, a les nostres societats, no són ciutadans de dret.

La societat civil ens la imaginàvem reunida a la sala d’una escola de negocis donant directrius als polítics. El poble, encara... potser el poble, els de baix, encara tindrien alguna cosa a dir, però ens pesava el seu singular massa unitari.

El poble sempre és un. I, finalment, les classes populars i el proletariat s’han difós en una pasta de classe mitjana cada cop més empobrida però despolititzada. Només ens quedava la gent.

Una paraula petita, que desperta menyspreu i que, alhora, espanta. Espanta perquè és concreta i indeterminada, singular i plural, local i oberta, fràgil i autònoma. Gent som cadascú de nosaltres. Gent, gentussa, gentada. Al poder no li agrada la gent: si no pot identificar-la, la menysprea i la degrada. La gent, què pot la gent? Amb aquesta pregunta incòmoda alguna cosa important està canviant, perquè la gent té la força de l’anonimat. Avui, a Catalunya, molta gent sortirà al carrer. Però precisament perquè són gent, no són ni un número, ni uns colors ni una sola voluntat.

Qui vulgui identificar-los així, no sabrà mai qui són aquesta gent. Són moltes cares concretes, moltes vides, molt sofriments i molts desitjos entrellaçats, implicats amb les cares, les vides i els sofriments i els desitjos de tanta altra gent, a altres llocs, que resisteix i que lluitem, cada dia i a cada carrer, per reapropiar-nos de les nostres vides de manera col·lectiva.