I AQUÍ

Immigrants asfixiats, nàusea moral

LA HISTÒRIAde la humanitat ha donat grans exemples de misèria moral, no és fàcil competir-hi, però el drama de Ceuta té la dosi d’indignitat suficient per entrar en aquesta història dels horrors. L’escena de la Guàrdia Civil disparant pilotes de goma al mar per impedir que uns immigrants puguin arribar nedant a terra és un malson fet realitat. Ens quedem curts si parlem d’indignació, és el següent, és nàusea. La mateixa que produeix el debat cínic sobre si disparaven a l’home: és tant com especular sobre si la intenció era ofegar-los directament o si només pretenien aterrir-los perquè s’ofeguessin solets. Parlarem tant com puguem de la pressió europea, de les peticions de dimissió no ateses, anirem fent el recompte de cadàvers (ahir ja eren quinze) i llegirem reportatges esfereïdors sobre qui eren aquests joves i d’on fugien desesperadament. Anirem coneixent detalls penosos, que alguns deixaven fills al seu país i ni tan sols sabien nedar, que havien construït de manera matussera flotadors provisionals. I entrarem en el joc i en el xoc de les versions, fins que una altra desgràcia, potser a Lampedusa -la misèria moral amb els immigrants no és patrimoni exclusiu de ningú, mai falten nous aspirants en l’espiral degenerativa-, taparà l’anterior. Reconec que quan ahir es va recomptar un nou cos mort d’asfíxia per immersió, la notícia em va remoure aquesta nàusea que jo mateix intentava anar deixant enrere, anar empassant saliva dissimuladament. Potser no ens l’hem d’empassar, que encara ens ofegarem, sinó que l’hem de treure, l’hem de deixar surar, com els cadàvers, com l’escuma de barbàrie. Perquè comences assumint un món on s’ofeguen les esperances sense conseqüències i acabes acceptant l’asfíxia despietada.

Més continguts de