Valls amaga un tresor inesperat, un regal fabulós. A la recerca de pistes sobre l’origen del massatge Floïd, la popular loció per a després d’afaitar-se, se m’ha aparegut la Verge. Rere l’èxit del popular aftershave ataronjat i picant que incendiava les cares rasurades dels nostres avis, batega amb força la història impactant i reveladora del mític empresari catalanista Joan Baptista Cendrós i Carbonell (Barcelona 1916-1986) i el seu origen vallenc. En l’olor penetrant del mentolado vigoroso, la versió més dura i masculina del Floïd, flueix la biografia d’un vertader colós de l’activisme cultural, un mecenes atípic. Per una banda, J.B.Cendrós va ser un dels cinc empresaris fundadors d’Òmnium Cultural, però per l’altra, mogut per una agressivitat i un orgull mai vistos, la seva implicació arriscada i personal amb Catalunya va provocar episodis antològics, com quan es va encarar amb el ministre Fraga a Madrid. Tot plegat, amb una mena d’aspror atàvica, de rebequeria insistent, que el lligava a la duresa desconeguda dels seus orígens vallencs i, sobretot, a la història del pare, traspassat prematurament el 1937, moment en què ell, amb només vint anys, s’ha de fer càrrec de l’empresa. Uns inicis complicats que, malgrat tot, J.B.Cendrós mai comentava.
Un parent del personatge, Anton Bonastre i Carbonell, em prepara una ruta cendrosiana per la capital de l’Alt Camp i sense esperar-ho em revelarà una dada crucial. A meitat del carrer de la Carnisseria, en ple casc antic de Valls, se’m planta davant d’un locutori àrab, situat en una casa vella de tres pisos. “Aquí -m’indica Bonastre- hi havia la barberia on treballava el pare del Cendrós”, que també es deia Joan Baptista i que anomena “lo Batista” (pronunciat lo Batiste amb e tancada). Mirant cap al locutori, fent un esforç notable per imaginar l’antiga barberia, Bonastre explica que “aquí és on es va produir el regal”. “Quin regal?”, pregunto. “Sí, home, l’origen del Floïd”. Bonastre es gira d’esquena a la casa i assenyala recte cap al final del carrer del Carme, cap avall en perpendicular al de la Carnisseria. “Allà baix hi ha l’església del Carme -diu-, al costat hi havia els Escolapis i es veu que durant anys lo Bati ste els va tallar els cabells, gratis -recalca-. Quan lo Batiste i el seu germà van decidir provar sort i obrir una barberia a Barcelona [començaments del segle passat], un dels escolapis, com a mostra d’agraïment, els va regalar una ampolleta amb un suc d’herbes, flors, alcohol, llimona...” Un ungüent curatiu que els religiosos utilitzaven per a tot: cremades, ferides, i també com a loció aftershave. Poc s’imaginava l’escolapi agraït que el 1932 el suquet primigeni es convertiria a Barcelona en el popular Floïd. I encara menys que el fill de lo Batiste faria fortuna i que, conscient del significat amistós que portava l’essència evolucionada d’aquell regal, patrocinaria desenes de causes catalanistes arreu del país.
Des de la plaça de l’Ajuntament, Bonastre m’assenyala el magnífic campanar de l’església de Sant Joan, tot un símbol de la ciutat: amb setanta-quatre metres, és el més alt de totes les esglésies parroquials de Catalunya i un mirador privilegiat del Camp de Tarragona. Quan la mare de J.B.Cendrós, Francisca Carbonell, es va quedar sola el noi se la va endur a la mansió del carrer Ganduxer de Barcelona, on vivia amb la família. La dona -de negre des de la mort del marit- a les tardes treia una cadira a la vorera de Ganduxer, prenia la fresca asseguda i veia passar els vianants i els cotxes. El mateix que feia a Valls però a la zona alta de Barcelona. Cendrós no va oblidar els orígens humils, però no parlava mai dels pares. A la seva manera dura i reservada, portava ficat a dins el sacrifici del progenitor i també el sentit incontrovertible del seu catalanisme.
Al punt del migdia, en el moment en què toquen les campanes, sota l’estigma d’una història vallenca tan autèntica, de feines gratuïtes i regals fabulosos, entenem per fi en la seva totalitat la vehemència amb què, durant el franquisme, amb la fortuna aconseguida amb el Floïd, Cendrós va emprendre el finançament d’una quantitat incomptable de causes i accions de país, en la línia de patrocinadors llegendaris com ho foren Patxot o Cambó, però amb un afegit biogràfic diferencial, que a repic de campana ens recorda que l’empresari del mític aftershave no era de casa bona sinó fill del barber de Valls.
