CONSTATO SOVINT aquí que la nostra autoritat lingüística arriba a menystenir fins a extrems ridículs la importància, en termes d’eficàcia comunicativa, de tenir significants específics per a nous significats. Dit d’una altra manera, de no acumular massa significats en un significant.
El cas més delirant, que l’IEC manté tossut contra tota lògica, és el que no deixa dir que disseccionem un llibre o una ideologia quan els analitzem a fons. Segons els nostres diccionaris -per increïble que soni- no els disseccionem, els dissequem.
Per sort, el flamant Diccionari normatiu valencià de l’AVL, a més de definir amb seny el terme valencià, ja entra disseccionar. Tal vegada, en aquella acadèmia, el sentit comú no topa amb tants essencialismes taxidermistes.
Però de casos n’hi ha més. Per exemple, ¿no veu el Termcat que el terme posat de moda per Ada Colau no hauria de ser apoderament sinó empoderament, perquè apoderament i apoderar ja tenen molts altres sentits i empoderar no en té cap més?
Sovint el que ofusca és la mateixa erudició. Segur que, filològicament, hi ha raons per preferir apoderament, però la finalitat primordial d’una paraula és comunicar, i de ben poc serveixen les seves bondats erudites si no ho fa bé.
Per això és tan bo que el lexicògraf es fiqui en la pell dels usuaris més ordinaris. Si actualment en bàsquet es pot taponar és perquè Fabra, quan va fer el seu diccionari, va tenir clar que tapar (el derivat impecable lingüísticament) volia dir massa coses.
Alguns lectors troben arrogants aquestes modestes dissidències. No s’adonen que el despotisme il·lustrat consisteix precisament a imposar la norma cegament, deixant de banda com s’hi senti l’usuari. Difícilment ho pot ignorar qui fa de mitjancer entre norma i ús, i això explica que un llibre d’estil tan central com el de TV3 entri disseccionar i empoderar.
