Si fa uns dies Sílvia Barroso explicava en aquest diari que dirigir els Mossos era, possiblement, el pitjor càrrec del món, potser hauríem de situar el de secretari general del PSC -en vista de les últimes renúncies i desbandades- com un ferm candidat a la segona plaça. Miquel Iceta ha fet un pas endavant per liderar transitòriament els socialistes catalans, i el tracte que li han dispensat els mitjans no ha sigut precisament d’entusiasme. Les seves bones connexions amb Rubalcaba no li han servit, per exemple, per estalviar-se una sorprenent garrotada d’ El País, que el rebia amb el titular de portada “La vella guàrdia maniobra per salvar el PSC de la marginalitat”, que conté tres invectives (“vella guàrdia”, que li nega capacitat de regeneració; “maniobra”, que el dibuixa com a maquiavèl·lic, i “marginalitat”, que dimensiona el partit a la baixa, probablement de cara al pols amb la matriu espanyola). A dins, per acabar-ho d’adobar, complementaven la notícia sobre Iceta amb una entrevista a... Joan Ignasi Elena, representant del sector crític.
El tracte més amable era el d’ El Periódico : “El PSC confia en Iceta perquè piloti la transició”: quin canvi d’intencionalitat, entre els verbs confiar i maniobrar. El diari -que li atorgava el seu equivalent a un semàfor verd- servia la peça amb un article d’opinió de Joan Tapia d’acompanyament en el qual lloava les virtuts del líder socialista, com ara la seva “gran capacitat intel·lectual i experiència organitzativa”. La fotografia el mostrava, a més, sent saludat per Isidre Fainé, president de La Caixa, la qual cosa reforçava el seu retrat d’home vinculat a la centralitat del poder del país.
