El diari El País ja va avisar que el crèdit atorgat a Joan Carles I no el subrogava automàticament a Felip VI. Ho va fer l’endemà de la seva entronització, amb un article del director, Antonio Caño, on valorava el discurs del nou rei dient que “va ser pobre, mancat de la transcendència i la solemnitat del moment”, entre altres crítiques. Ahir era el president del rotatiu -i director fundador-, Juan Luis Cebrián, qui publicava una pàgina duríssima, amb crida a la primera pàgina. En el rerefons, esclar, el sobiranisme -Cebrián se suma a allò de “la deriva independentista de Catalunya”- i una nova crida al diàleg.
L’article li recordava a Felip que el rei “no és un ninot ni un robot; té un paper en la representació de l’Estat, al qual compromet, tant amb els seus actes, com amb les seves omissions”. El to de la peça de Cebrián era inequívoc: “Podria haver fet un discurs per a la història i no haver-se limitat a omplir un formulari de bones intencions” o “És comprensible l’allau de comentaris de tot gènere que ha suscitat el discurs d’acceptació de la corona” són només dues de les múltiples garrotades incloses. Fins i tot s’hi pot veure un lleu to d’amenaça quan li recorda que “en democràcies modernes les monarquies parlamentàries només tenen sentit si són útils a la convivència política”. Si ho despullem de retòrica, el missatge és: actuï o dissolgui’s en l’obsolescència. De fet, el títol de l’article -“El rei no governa, però regna”- procedeix d’una frase d’Adolphe Thiers. Sí, l’historiador i polític que va contribuir a la destrucció de Carles X. I no crec que a Cebrián se li escapi que aquest va ser l’últim rei de la dinastia dels Borbons a França.
