Puyal, una obra monumental

Aquest dimarts, des de Tblissi, Joaquim Maria Puyal transmetrà el primer partit oficial de la temporada 2015-16, que és la quarantena consecutiva que narra els partits del Barça. Quaranta temporades vol dir que aquell diumenge 5 de setembre de 1976 en què va saludar els oients de Ràdio Barcelona amb un “Amics...”, Franco encara no feia ni un any que era mort, tot just feia dos mesos que Suárez governava Espanya nomenat a dit pel rei Joan Carles, el PSUC era il·legal, el president Tarradellas era a l’exili, i la gran novetat tecnològica era la televisió en color. Sí, ha passat molta aigua sota els ponts.

En un àmbit professional supercompetitiu com el del periodisme, l’exercici ininterromput durant quaranta anys és sinònim de mestria. L’obra d’en Puyal a la ràdio és com la de l’Espinàs en l’articulisme diari: una obra monumental. Ho seria en qualsevol llengua i en qualsevol país.

Però aquestes quatres dècades de ràdio encara tenen més valor. No exagero si afirmo que aquella primera transmissió va causar una autèntica commoció popular: de cop i volta, allò que tota la vida havíem sentit en castellà, fluïa amb passió, amb rigor, amb modernitat, en català, gràcies a l’autoexigència d’en Puyal i l’amor a la feina ben feta d’algú a qui sempre estarem en deute, el lingüista Jordi Mir. El 1976 tot el dial radiofònic a Catalunya emetia gairebé només en castellà, i en Puyal va començar a capgirar-lo. La Caixa, aleshores encara “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears”, hi va creure i la va encertar. Va ser la demostració que el català també podia ser rendible i comercial. Només hi havia un secret, que en Puyal em va confiar així: “Ens han d’escoltar no perquè ho fem en català, sinó perquè ho fem bé”. Moltes felicitats a tu, Quim, i als professionals del teu equip, que continuen la teva escola.