Alguer

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn una biografia recent de Gabriele d’Annunzio llegíem, i l’episodi ens atreia, el viatge a Sardenya del poeta dels Laudi. Ugo Ojetti tornava d’un viatge amb un bell tresor: algunes “coses vistes” on color i moviment trenaven impressionants imatges. Sardenya interessa, cada vegada més, els escriptors italians. L’illa selvàtica i ardent és, com una pedra de toc, tema de narradors. Per a nosaltres, les pàgines que hi fan referència, lectura desitjable. Sobretot quan, entre els noms de l’itinerari, dringa, amb un màgic ressò familiar, el d’Alguer. Encara fa pocs mesos, a L’Italia Letteraria, Virgilio Lilli signava una ressenya acolorida, nerviosa de tipus i paisatges sards. I deia d’Alguer: “és un test de Catalunya transportat a Sardenya. [...] Estranys emparentaments coven encara sota les estepes, guiats per les mans volubles de la història, i una llàgrima de sang espanyolesca i llevantina és al fons del cor de cada sard, com en el fons d’un veire cònic. Però Alguer és tota catalana”. Vet aquí, doncs, el que hauríem de recordar: Alguer “és tota catalana”. Relíquia del nostre passat, on el català dóna, si més no, una prova de resistència heroica, ¿quin escriptor d’ací no voldria acostar-s’hi, per estudiar les etapes d’aquella resistència i per revifar, si és possible, el potser ja massa migrat caliu? Cap de les terres on la llengua catalana és parlada i conreada pot ésser-nos indiferent. Enquestes, viatges, relacions metòdiques ens ajudarien a establir l’àrea de la nostra renaixença inacabada, donarien als esforços múltiples la unitat que els cal. Seria un projecte de bon realitzar en ocasió del Centenari de l’Oda a la Pàtria. Potser apareixeria com un fruit d’aquell Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), on Joan Palomba, representant la ciutat d’Alguer, parlava d’una salut que l’aire de ponent portava damunt de les ones, cada matí, i es proclamava fill de la més gran Catalunya. [...]