Art i aristocràcia
Text complet de la glossa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954), a La Veu de Catalunya (3-X-1917). Elogi de la dansa nacional catalana des d’una sensibilitat noucentista d’idealització del ruralisme, amb un reconeixement explícit a l’obra renovadora de Josep M. Ventura i Casas (1817-1875), artífex de la sardana moderna. Demà, a Calella, presenten la Guia Sardanista 2016 que recull el calendari d’aplecs i concursos d’arreu del territori.
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsNo -amics meus, apòstols de la restauració del teatre català-, la qüestió no està entre l’espardenya i la botina... -Precisament, la democràcia, en tots els països, ha demostrat certa predilecció per les botines de botons, unicolors, bicolors o policromes -per les botines de cartera-, per les que un temps s’anomenaren “polaques”. No. Tot al contrari. Estat d’aristocràcia és, precisament, aquell en el qual desapareix tota distinció entre botina i espardenya. Art aristocràtic és aquell en el qual tota distinció entre botina i espardenya perd absolutament el sentit. Teniu: per mi el més refinat, el més aristocràtic entre els artistes catalans, ¿mai diríeu qui és? No és el poeta parnassià, qui ens parlà de les gràcies emperrucades de Versalles i dels cignes malalts de la cort de Baviera. No és el prosista sumptuós, qui decora els paradisos artificials i anomena drogues cares. No és l’amic respectable i amable, l’amador docte de les humanitats, qui, havent estat cònsol, es fa la il·lusió de conèixer el món diplomàtic. El més refinat, el més aristocràtic dels artistes catalans fou Pep Ventura, el de les sardanes.
