Cant a la solidaritat dels Dardenne

Marion Cotillard brilla a ‘Deux jours, une nuit’ i els belgues apunten cap a la tercera Palma d’Or

“La solidaritat encara és possible”, afirmava ahir Luc Dardenne. Ell i el seu germà Jean-Pierre van presentar a Canes una faula moral sobre la germanor en una societat capitalista que obliga els obrers a barallar-se per les engrunes. Deux jours, une nuit compta amb una gran premissa: la Sandra (Marion Cotillard), una treballadora d’una empresa de panells solars que ha estat de baixa per depressió uns mesos, està a punt de ser acomiadada. Els seus col·legues han decidit acceptar una bonificació de 1.000 euros en comptes de conservar el seu lloc de treball. Convençuda que no s’ha jugat net, la Sandra força una segona votació i, amb el suport del seu marit, busca un per un els seus companys per persuadir-los que renunciïn a la bonificació.

Els Dardenne narren l’odissea de la Sandra amb una gran sobrietat, sense carregar les tintes excepte en un parell de moments. L’apropament és sec, sense èpica, i l’atmosfera angoixant. No anava errat Thierry Frémoux, el programador de Canes, quan va comparar el film amb el western High noon ( Solo ante el peligro ). Deux jours, une nuit atrapa l’espectador des del primer minut i el condueix per una peripècia plena de matisos i complexitat, sense caure mai en l’alliçonament de cert cinema social. Els belgues no jutgen els personatges, sinó que els observen amb interès i comprensió. Enmig d’una crisi, no és fàcil per a molta gent renunciar a 1.000 euros.

Com era d’esperar, Marion Cotillard està increïble en el paper de dona fràgil i poc inclinada a la gesta heroica obligada a representar un rol molt complicat. L’actriu exhibeix una gran subtilesa en les diferents visites als companys que permet apreciar l’evolució del personatge, els canvis que opera en ella la seva lluita personal. I Cotillard s’adapta perfectament a l’estil realista i brut dels Dardenne, que no deixa espai per al glamur. “Cal treballar molt per crear la sensació de veritat i la impressió d’improvisació”, explicava ahir l’actriu. Els directors van escriure el personatge pensant en Cotillard, el primer nom cinematogràfic de primera fila que actua en una de les seves pel·lícules. “Sabíem que volia ser la Sandra i teníem el desig d’introduir-la en el nostre món”, comentava Luc.

Deux jours, une nuit és de moment la més commovedora de les pel·lícules vistes en la competició de Canes. Els Dardenne no només firmen un bell cant a la solidaritat, sinó que ens recorden que les accions col·lectives són sobretot la suma de decisions individuals. I que la dignitat no consisteix a conservar una feina, sinó a lluitar per mantenir-la i respectar els companys. L’únic obstacle en el camí dels Dardenne cap a la Palma d’Or és que el jurat tingui en compte que els belgues ja han guanyat el premi dos cops. Si així fos, el premi de Cotillard com a millor actriu estaria cantat.

Un adéu emocionant en família

La jornada d’ahir va oferir un altre treball amb possibilitats (menors) d’optar a la Palma d’Or. Still the water, de la japonesa Naomi Kawase -i coproduïda per Lluís Miñarro-, no aporta gaires novetats al catàleg d’obsessions temàtiques de la directora de Shara i El bosc del dol : l’espiritualitat en comunió amb la naturalesa, l’absència d’un ésser estimat i la convivència amb la mort són novament els eixos en què es mou aquest fresc sobre la vida en una illa sacsejada per onades violentes que semblen un eco del tsunami. La pel·lícula observa la confusa relació de dos adolescents de l’illa, però també el món que els envolta. El moment més emocionant del film -i també del que portem de festival- arriba amb la mort per malaltia de la mare de la noia. És una mort familiar, acompanyada de música i dansa, un acte íntim d’una bellesa intensa, esfereïdora. “Estem destinats a morir des que naixem -recordava Kawase ahir-. Però en el món modern aquest vincle s’ha oblidat. Els habitants d’aquesta illa, en canvi, no temen la mort”.

Fora de competició, l’estrella de Canes va ser l’última triomfadora de Sundance, Whiplash, un poderós drama ambientat en una prestigiosa escola de música on col·lideixen un jove bateria amb l’ambició de ser un dels grans i un pèrfid mestre que aplica mètodes exigents fins al deliri. Damien Chazelle traça a la perfecció un duel psicològic tortuós en un film que no sap si celebrar o condemnar l’obsessió per la competició, però que està narrat amb tanta força -els números musicals estan filmats com si fossin escenes d’acció- i té dos actors tan inspirats que és impossible no deixar-se arrossegar per ell. Alerta: serà un dels films més comentats de l’any.

Més continguts de