LITERATURA

“Fins i tot els bons periodistes han d’escriure xafarderies”

Barbara Fiorio aborda la precarietat a ‘Buena suerte’

Barbara Fiorio va néixer a Gènova l’any 1968, el mateix en què els estudiants parisencs proclamaven “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”. Quatre dècades més tard, la novel·lista italiana es va posar a la pell d’una periodista que anava trampejant feines precàries a la ciutat on ella va créixer i encara viu. Buena suerte (Suma) acaba de ser traduïda en castellà després de vendre’n desenes de milers d’exemplars en italià. “Igual que la protagonista de la novel·la, la Margot, jo també vaig anar encadenant una feina precària rere l’altra -explica Fiorio-. Fa més de dues dècades que treballo en departaments de premsa de teatres i ajuntaments. Una feina així no permet un projecte de vida gaire estable”.

A Buena suerte, la Margot, de 38 anys, fa de periodista cultural en un diari genovès i pateix els encàrrecs més surrealistes i a l’hora que sigui de la cap de redacció, la Giovanna. “A Itàlia els periodistes estan sobreexplotats laboralment i han d’acabar sent per força superficials. En un context així, el periodisme d’investigació és impossible. Recordo quan era cap de premsa d’un polític de la ciutat: els periodistes em trucaven perquè els detallés fins i tot els àpats nadalencs. A Itàlia fins i tot els bons periodistes han d’escriure xafarderies”, explica Fiorio.

Una vida personal desastrosa

Un dels reportatges que la Giovanna proposa a la Margot és sobre els jocs d’atzar. És així que la protagonista descobreix el petit local de la Caterina, una anciana que ha dedicat la seva vida professional a vendre loteria. “Gràcies a la petita investigació que vaig fer per escriure la novel·la vaig descobrir que la loteria, igual que la banca, es va inventar a Gènova. Tot el que tingui a veure amb diners ve de la meva ciutat”, diu. La venedora desperta una gran tendresa a la periodista. És per això que quan atraquen la botiga poc després de conèixer-se, la Giovanna investiga qui pot haver-hi al darrere. Tot això en plena crisi personal, amb un nòvio que confessa haver-li posat les banyes, i un gat, el Diesel, que està malalt. “La meva protagonista s’ocupa dels problemes dels altres per no plantar cara a la seva pròpia vida, que és un desastre -reconeix l’escriptora-. El nòvio és un home molt intel·ligent en la vida professional però sense gens ni mica d’intel·ligència emocional. I el gat, pobre, passa per un mal moment”. Fiorio declara un amor incondicional pels felins, que alhora és un altre dels símbols de la seva ciutat: “Fins i tot hi ha dones, les gattare, que tenen permís de l’ajuntament per alimentar els mixets que viuen al carrer”.

La novel·lista diu que els primers autors que la van fascinar van ser “els grecs i llatins”, durant els anys d’institut. Després va descobrir Dostoievski i El mestre i Margarida, de Bulgàkov. L’humor de Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza, li encanta, i diu que J.K. Rowling “escriu molt bé”. El seu costat fantàstic queda complementat amb Lewis Carroll i el cicle de novel·les de Discworld,de Terry Pratchett.

Més continguts de