BarcelonaJusèp Boya -escrit així, en aranès, per deixar clar un origen que li agrada reivindicar- és el flamant director del Museu d’Història de Catalunya des de fa poc més d’un mes, quan va substituir en el càrrec Agustí Alcoberro. Llicenciat en geografia i història per la Universitat de Barcelona, té una llarga experiència a l’administració en l’àrea de museus i patrimoni. Ha treballat en la redacció del Pla de Museus de Catalunya 2014-2020. Quan entrem en una de les sales del seu museu, el primer que diu és que hi ha massa dolor: a la paret hi ha imatges de l’exili i de la República.
No és un nouvingut. Va participar en la gènesi del Museu d’Història de Catalunya.
No en el relat. Vaig incorporar-me al projecte tres anys abans de l’obertura del museu però ajudant en la recerca d’objectes i la construcció del discurs. La historiografia dels 70 i 80 posa un èmfasi especial en la història política i l’encaix de Catalunya a Espanya. En els seus inicis, el museu va ser el camp de batalla del PSC i CiU. Ningú es va mirar el projecte, i la guerra política va connotar el museu amb una sèrie de retrets, com ara que hi havia partidisme. No hi sé veure el partidisme, però hi ha un desequilibri de temàtiques. Quan t’endinses en els segles XIX i XX, hi tenen un pes molt gran els temes polítics. En canvi, més enrere pren força la història social i econòmica.
Vol reorientar el museu?
Vull reequilibrar-lo. És un museu d’història i de societat, i aquest no és un terreny només d’historiadors, sinó que ha d’incorporar altres disciplines. S’ha d’obrir al món i ha de mostrar diferents realitats culturals.
S’han presentat diversos plans de museus que no s’han acabat de desenvolupar. L’últim, el març del 2012.
És un pla que no està mort. La idea és evolucionar cap a un sol museu nacional d’història de Catalunya. De moment, treballem per crear un hàbit de col·laboració i concertació amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC). La conselleria no ha volgut imposar cap fusió, però ens ha donat el mandat d’anar treballant amb la idea de crear un sol museu.
¿El futur és doncs un sol museu amb un sol responsable?
Hi ha una primera etapa de concertació de responsabilitats i una posada en comú de recursos. Després ve la part complicada. ¿Hi ha d’haver una vitrina, dues o tres? Quan observo el panorama internacional -i no parlo dels grans museus, sinó dels que són més petits- constato que aconsegueixen un gran impacte amb programacions singulars o edificis amb una potencialitat icònica molt important. L’ideal seria una barreja de les dues coses.
¿Els tres museus haurien d’estar reunits en un sol espai?
No puc respondre-ho. El cas del mNACTEC de Terrassa és singular. La qüestió és com resoldrem la situació a Barcelona. No és només un debat conceptual, sinó també econòmic i de potencialitat. El Museu d’Història de Catalunya és un petit museu on treballen 26 persones. Té un pressupost de 2 milions d’euros. Compara-ho amb els 14 milions d’euros que té el MNAC. Som un ecosistema de petites institucions amb poca presència nacional i internacional.
Vol un nou edifici?
Aquest ha quedat petit. I d’aquí cinc anys s’acaba el contracte de lloguer. Quan es va inaugurar ningú havia pensat que s’hi farien exposicions temporals ni que tindria una col·lecció.
Com hauria de ser l’edifici que acollís el museu?
Un edifici adequat. En aquest país hem invertit molt a recuperar edificis per fer museus, i a la llarga no ha sigut bo. M’agrada la Fundació Miró. Si em demanes què desitjo, vull un arquitecte jove, contemporani, català, que em pogués construir un nou edifici.
Hi ha recursos per fer-ho?
Fem càlculs. Què ens suposa pagar el lloguer d’aquest edifici? ¿I mantenir el del Museu d’Arqueologia de Catalunya, un edifici del 1929 que no té ni fonaments, que les parets són de fullola, que quan plou entra tota la humitat...? En un moment en què bona part de la ciutadania aspira a tenir una estructura d’estat, hem de poder ser competitius en un escenari internacional. I no ho som.
I per fer el salt què demana?
He de redireccionar el museu. El discurs historiogràfic està depassat parcialment. La meva referència és el Museu de Civilització del Quebec, on em vaig formar. És un museu d’història nacional que té tres exposicions estables que es renoven cada 10 o 15 anys i, a més, una programació expositiva molt diversa. Vull més un museu a l’estil d’un Verdi multisales que no pas un Coliseum, amb una sola sala. M’agradaria jugar amb museografies diverses per a diferents públics. En la meva Catalunya té més importància la creació que la tradició. La nostra proposta són exposicions com les que preparem per al 2015 sobre l’amor i el matrimoni, una altra sobre el Marroc, sobre el circ o sobre velles i noves mitologies.
Comentava que molts turistes entren al museu i pregunten pel procés. El museu l’explicarà?
Necessitem una certa distància. Ni que ho volgués, no podria incorporar el procés demà mateix. Quins treballs hi ha fets amb rigor acadèmic?
Explicar els fets dels últims anys també pot ser feina del museu.
És feina de la universitat. Som 26 persones. No podem fer recerca. Hem de tenir certa prudència, perquè sóc historiador, i no activista polític. Com a historiador també sé quins són els perills de la manipulació històrica. Li he demanat al conseller de Cultura de crear un consell assessor format per historiadors i societat civil [comunicació, ensenyament, creació i responsables d’altres museus]. Serà el meu antídot contra la manipulació.
I als turistes què els respondrà quan preguntin pel procés?
Farem rutes per a turistes i donarem claus perquè l’entenguin. També estic pensant en una ruta de l’estat català.
Creu que la seva capacitat de gestió es veurà limitada perquè algunes competències han passat a l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural?
La política expositiva la proposo jo. No sé què passarà en el moment que el govern decideixi que hi ha d’haver un museu nacional d’història, una estructura que ha de créixer amb efectius humans i econòmics, i que ha de tenir un rol nacional. Ja veurem si aquesta situació de llevadora que ara és l’agència no haurà de permetre que aquest fill se li emancipi. Ara per ara, el meu mandat és actualitzar el discurs del museu.
