Amb l'arribada del cinema sonor, molts escriptors van cedir part del seu talent a Hollywood. Escriure guions era una bona manera de guanyar força diners i ràpidament. John Fante (1909-1983), que ha passat a la història gràcies al quartet de novel·les sobre el seu alter ego , Arturo Bandini, va conviure amb el setè art durant anys: instal·lat a Los Angeles, el novel·lista va compaginar l'escriptura amb el consum desaforat d'alcohol. El seu fill Dan (1944) seguiria els passos del pare però a la inversa: abans de començar Chump Change i Mooch -que serien publicades a finals dels 90, i que Sajalín edita actualment en castellà-, Dan Fante va passar per un llarg purgatori alcohòlic. Ho recorda a Fante, un legado de escritura, alcoholismo y supervivencia , en què admet que va agafar la primera trompa amb només quatre anys. "La majoria de gent recorda les festes d'aniversari, el millor amic o la mascota preferida. Jo no -admet-. El record més tendre que tinc de la meva infantesa és la manera com em vaig sentir després de beure'm dues gerres de cervesa de ceràmica mig plenes que hi havia al damunt de la tauleta de la sala d'estar de casa".
En el seu últim llibre, Fante uneix la biografia del pare amb la seva, encara que en vida passessin llargues temporades sense tenir pràcticament cap relació. La irascibilitat del creador d'Arturo Bandini va ser transmesa al seu fill, que reconstrueix la dècada dels 60 a Nova York a partir de la intoxicació contínua i el flirteig amb els baixos fons. Paral·lelament, Fante va començar a treballar els primers poemes. El pare -que mai no arribaria a ser l'escriptor venerat que somiava- li va recomanar més d'una vegada que continués escrivint i que no llencés res del que feia: "Guarda-ho en un calaix de l'escriptori, nano. No oblidis que ho tens. Algun dia et publicaran i tornaràs a obrir el calaix. La feina feta serà l'estímul que necessites per continuar".
Mentre Dan Fante es feia un tip de beure alcohol a Nova York, l'escriptor irlandès Brendan Behan (1923-1964) hi malvivia, malalt de diabetis -igual que John Fante- i sense deixar de beure amb desmesura. "Bec quan tinc set i quan no en tinc", deia Behan, que havia aconseguit la fama literària gràcies a dues obres de teatre , The Quare Fellow (1954) i The hostage (1958). Dictada durant els seus últims mesos de vida, Mi Nueva York (Marbot, 2012) reconstrueix la seva "nova pàtria" a partir de passejades per Manhattan -des de Times Square fins al Bowery, Chinatown i l'East Village-, visites al Bronx i a Harlem i estades a les illes de Staten, Coney i Fire. Els records, desmanegats i d'importància desigual, són revestits ràpidament d'una capa agradable de tendresa, que converteix aquest exercici de memòria en un comiat trist d'un món saturat d'alcohol: "Broadway no tanca mai, encara que la majoria de teatres ja no siguin al carrer principal. El Metropole només busca l'entreteniment; he sentit a dir que és el lloc on va néixer el twist . Em temo que el twist va arribar tard per a Brendan Francis Behan, tot i que m'agradaria veure un dibuix de mi mateix provant de ballar-lo".
El mètode 'gonzo'
Hunter S. Thompson (1937- 2005) va crear la seva pròpia manera de barrejar periodisme i literatura. El mètode gonzo consistia a convertir-se en protagonista del propi reportatge: l'observació de la realitat era tan important com el punt de vista -al·lucinat i extrem- de l'autor, que va signar llibres tan estripats com Los Ángeles del Infierno (1966) Miedo y asco en Las Vegas (1971) i el recull d'articles La gran caza del tiburón (1978), tots a Anagrama, que acaba de publicar l'interessantíssim El escritor gonzo . El volum ressegueix els primers anys de creació i abusos -alcohol, LSD, mescalina, cocaïna- a partir de la correspondència de l'autor, que amb només 17 anys es preguntava: "Qui és més feliç, aquell que s'ha enfrontat amb la tempesta de la vida o el que s'ha quedat al trencall i s'ha limitat a existir?"
