MÚSICA

The Pepper Pots caminen amb soul combatiu

El grup gironí canvia de rumb amb el disc 'We must fight', que demà presenten a Barcelona

La música soul ha escrit pàgines essencials de la crònica de la població afroamericana dels Estats Units. Va posar banda sonora a la lluita pels drets civils i va ser fonamental en la denúncia de les desigualtats. En la segona meitat dels anys 60 i la primera dels 70 va ser tant un mitjà d'expressió com de comunicació. Era crítica social cantada per Marvin Gaye, Curtis Mayfield i Gil Scott-Heron.

Aquella realitat no és comparable a l'Europa en crisi actual, però sí que hi paral·lelismes. "La seva època va ser molt més dura", reconeix Aya Sima, una de les dues vocalistes del grup gironí The Pepper Pots. Tanmateix, concedeix que sí que hi ha un "cert paral·lelisme". "Només has de mirar el telenotícies o parlar amb un veí. Amb la crisi que ens envolta, hi ha ganes d'expressar aquest malestar", diu el bateria Joan Vergés, que explica que en el procés de preparació del disc We must fight (Double Back Records, 2013) van considerar que era el moment d'explicar "totes aquestes injustícies". "Volíem incorporar cançons que parlessin de la situació actual", diu Vergés. "Si hem decidit parlar de la situació actual de crisi és perquè expressem el que sentim", afegeix Sima.

Contra la indiferència

The Pepper Pots no amaguen el to reivindicatiu. De fet, en el llibret del disc hi inclouen una declaració d'intencions del tot explícita firmada per Quique Ramos, de la promotora Buenritmo: "La població observa impotent com disminueixen els seus drets socials. La injustícia creix, i mentre la classe política amaga el cap sota l'ala firmant retallades en educació i sanitat, la gent inventa noves formes de protesta". Davant d'aquesta realitat, el grup gironí assumeix la responsabilitat de "no quedar-se indiferent" i alhora manté la confiança en la música per transmetre el malestar.

La consciència política, present en cançons com We must fight i Don't let no one, és només un dels canvis que ha experimentat el grup. En el disc que presenten demà a les 21 h a sala Bikini de Barcelona, dins el Festival del Mil·lenni, desapareixen les sonoritats més dolces de treballs anteriors, i els ritmes i les peces cantades a la manera de la primera Motown. Ara agafen força dinàmiques rítmiques més pròpies del soul de finals dels 60 i dels 70. Una de les raons d'aquest canvi està condicionada per la marxa de la vocalista Marina Torres, amb la qual la banda ha passat de tres a dues cantants. "Quan la Marina va decidir que marxava teníem dues opcions: plegar o seguir endavant. Al final vam continuar amb dues cantants, també perquè ens feia mandra ficar una persona nova al grup", recorda Vergés. "Aprofitant que passàvem de tres a dues veus, vam aprofundir en el canvi. Ens va motivar a canviar d'estil i a evolucionar cap al soul dels anys 70", diu Sima.

De tres a dues veus

L'estètica també s'ha contagiat dels nous temps, i és evident en la portada i en les fotos de promoció. "Tot va lligat. Abans les tres noies érem més nenes. Ara som més dones, menys innocents", assegura Sima, que comparteix la responsabilitat vocal amb Adriana Prunell. Una i altra es reparteixen la veu solista, sense la necessitat de fer duets. En aquest sentit, torna a ser fonamental la feina del nord-americà Binky Griptite, encarregat de la producció vocal del disc. "Ell té una oïda especial i ens ha ajudat molt a fer el canvi de tres a dues veus", explica Sima.

Evolucionar és un verb que The Peper Pots conjuguen amb agilitat. Van començar sent un grup de vocació jamaicana i disc a disc han caminat per les fèrtils carreteres del soul. Han treballat amb Eli Paperboy Reed i han fet de banda de The Impressions, una llegenda de la música afroamericana amb qui van tocar a Girona i Madrid. En una dècada The Pepper Pots han anat assimilant "pinzellades d'aquí i d'allà". "Les produccions de Motown són millors que les de Stax, però el sentiment dels artistes de Stax no el tenien els de Motown", diu Vergés sobre dues de les discogràfiques essencials del soul, i l'explicació il·lustra la manera com el grup gironí remena les influències per aconseguir "una sonoritat pròpia".

Més continguts de