A propòsit del "catalanisme moderat". L'editorial d'Antoni Bassas

La proposta del Partit Popular de convertir el Tribunal Constitucional en una mena de sala penal té el seu origen en una frustració: la del 9-N. Que se celebrés el 9-N ja va ser greu, per al PP. Però que al president Mas no li passi res, que se’n fes responsable davant de tothom i ara pugui presentar-se a unes eleccions, és un greuge que havia de ser corregit. I per això el PP, en un moviment tan electoralista que el va anar a presentar al Congrés el seu candidat a Catalunya, vol convertir el TC en policia. El moviment és tan escandalós que fins i tot el PSOE l’ha qualificat com un intent de “governar per a l’extrema dreta”. I, de fet, com ho deuen veure la majoria de juristes que el mateix ministre de Justícia va dir: “No ens hem d’escandalitzar ni preocupar”.


La decisió del PP parteix de la frustració, però la frustració parteix de la seva pulsió autoritària disfressada de legalitat, perquè, a dreta llei (i mai millor dit), no és veritat que a Mas no li hagi passat res. Té a sobre una querella, que està substanciant la justícia. Si la justícia és més lenta del compte, o si la lentitud de la justícia és garantia per a l’acusat, sobretot quan l’acusat és un càrrec electe, aquest és un altre debat. Però de conseqüències penals, el 9-N n’ha tingut. El que passa és que per al PP no són suficients. Llegeixin el que explica avui el catedràtic de dret constitucional Xavier Arbós, que recorda que quan el 9-N el govern de Rajoy va intentar que el TC es pronunciés sobre la necessitat de complir les seves resolucions, el TC va dir que no. Bé, doncs, el govern espanyol sembla dir al TC “Res de viure en la comoditat de  dir si una llei és constitucional o no” (com fan tots els ‘tecés’ del món), “sinó que ara també t’encarregaràs de fer complir les teves sentències posant multes o suspenent gent”, com si fos l’àrbitre que ensenya una targeta vermella en calent. El PP aprovarà aquesta llei ara, a corre-cuita, per poder impedir cap pas cap a la independència després de les eleccions, com si això solucionés el problema de fons. Ho hem dit alguna vegada: el PP s’ocupa de Catalunya amb policies i jutges però, per desgràcia, no envia polítics. I ha quedat clar que, d’aquí al 27-S, això serà un festival. Fixin-se: la Guàrdia Civil entra a la seu de Convergència, notícia que queda tapada per la carta de González, carta que queda superada perquè Merkel fa uns comentaris genèrics, comentaris genèrics que queden apartats per la reforma Albiol.


Xavier García Albiol, que ahir, mirant a càmera, va dir allò de s’ha acabat la broma. Més de dos milions de persones votant el 9-N és una broma. La relació Catalunya-Espanya és una broma. Esclar que per a García Albiol alguns badalonins eren escombraries, se’n recorden? O sigui que hauria pogut dir algun exabrupte pitjor.


El president Mas ha dit que això sí que recorda els anys trenta del segle XX. Penso que millor que deixem estar les comparacions entre el present i el nazisme i el feixisme, que ho embruten tot. Allò va ser molt greu, més que greu, va ser el mal.


Finalment, avui Duran Lleida contesta a Felipe González, també a ‘El País’. Vaja ‘contesta’: com ell mateix diu, ‘comenta’ la carta de González. Hi ha una expressió que fa servir, que ja fa temps que em sona com si s’hagués quedat vella, pertanyent a la vella política. És la de “catalanisme moderat”. Catalanisme moderat és com febre moderada, és com un excés, però sota control. L’expressió s’ha fet servir molt a Catalunya mateix, suposo que perquè durant els darrers 150 anys la unitat de mesura política de totes les coses era Espanya i qualsevol idea per reformular-la o qualsevol accent particular era un ‘isme’, un extrem, que si no es portava a l’extrem era un ‘isme’ moderat i, per tant, tolerable. La prova d’aquesta hipòtesi seria dir-los que mai deuen haver sentit cap espanyol  que s’autodefineixi com a ”espanyolisme moderat”. Per què? Perquè s’és espanyol i això és el normal. La resta són ‘ismes’. El debat sobre la independència de Catalunya, que tant ha modificat psicològicament la visió que tants catalans tenen de si mateixos a Espanya i al món, ha fet una important contribució. Deixar de ser un ‘isme’ equiparable a un febrada per passar a ser un país al món.