‘Elogis desmesurats’. Francesc Cambó (1997)

De l’article de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a l’Avui (11-I-1997) arran de l’emissió per TV3 del reportatge de Dolors Genovès (Barcelona, 1954-2022) sobre Francesc Cambó (Verges, Baix Empordà, 1876 - Buenos Aires, 1947). Aquest juliol fa cent anys la col·lecció Bernat Metge de traduccions de clàssics grecs i llatins al català, fundada per Cambó.

Mai vaig comprendre del tot l’entusiasme valoratiu que alguns sectors catalanistes conservaven per Francesc Cambó i la poca comprensió que em quedava s’ha esfumat arran de la lectura de l’excel·lent llibre de Borja de Riquer i la contemplació del programa de TV3 dedicat a Cambó, sota la coordinació de Dolors Genovès. No dubto que Cambó fos com Maura un dels dos polítics més intel·ligents de les dretes actuants a Espanya fins al 1931, però es pot ser intel·ligent i un perfecte negat respecte al compte de resultats. De fet, a Cambó l’únic que li va sortir bé van ser els negocis no polítics. L’estratègia camboniana de la Lliga s’estavella contra la dictadura de Primo de Rivera i de fet no la sobreviu. Davant el nou catalanisme popular representat per Esquerra Republicana, que era més un front que no pas un partit, Cambó practica l’esplèndid aïllament i només reapareix quan l’Estatut ja està aprovat. Aquesta Lliga que s’arrossega desorientada durant tota la Segona República, dirigida o teledirigida pel pretès talent de Cambó, no menysprea aliar-se amb els sectors més reaccionaris i acatalanistes de la política espanyola per fer front a l’esquerra, perquè tenia l’instint de classe molt més clar que el de nació. I, quan esclata la Guerra Civil, se’n va de vacances físiques o espirituals i alguns de la Lliga, seguint les instruccions de Cambó, financen Franco i tot el que representa. Des de les seves vacances històriques de luxe a l’Adriàtic, Cambó paga a Franco perquè li netegi l’horitzó d’enemics de classe, catalans o no, que curiosament, segons el seu criteri, també són enemics del seu projecte nacionalista. I quan Franco guanya i no dona explicacions a la Lliga subvencionadora, llavors Cambó descobreix un cop més que s’ha equivocat i que la Història no és com se la mereix. De fet, la inversió de la Lliga en l’àngel exterminador franquista només va servir perquè amb el temps Don José María de Porcioles fos l’alcalde que coneixem de la Barcelona que intentem arreglar. Davant aquesta catàstrofe moral biopolítica, si bé no m’explico les afinitats cambonistes residuals, no regatejo el meu elogi per a un home que malgrat tota la seva incompetència ha aconseguit convertir-se en un mite. Confesso que jo aprecio molt el treball espectacular de Prat de la Riba i els seus acòlits noucentistes, malgrat la meva al·lèrgia al noucentisme, però Prat no ha aconseguit ser un mite i Cambó sí. Sospito que les dretes catalanes nacionalistes de veritat van considerar que Cambó era un fora de sèrie perquè tenia més diners que els altres col·legues, més èxit amb les senyores i sabia expressar-se amb molta propietat quan parlava a les Corts. També van admirar la seva imaginació quan durant la guerra va assumir un exili de luxe, mentre altres exiliats igualment de dretes, però nacionalistes, van sobreviure poc menys que gràcies al pa amb tomàquet. [...]