La Segona Divisió d’aquesta temporada ha activat un punt d’orgull entre els seguidors més habituals d’una competició llargament menystinguda. Els arguments més estesos són el recurs als jugadors del segon nivell que, en èpoques de record a Santa Bàrbara, han hagut d’utilitzar molts conjunts de Primera, o l’extrema igualtat en la classificació, la més comprimida de les lligues professionals europees. Aquesta competència ha portat una altra circumstància celebrada pel que, en el futbol, seria l’equivalent d’un pagès en una àrea metropolitana: gent cada cop més escassa però que defensa i aplica, com un dogma, el mètode tradicional que salva la qualitat i l’essència d’un producte de consum massiu. L’Eibar, equip d’una humil ciutat de 27.000 habitants on el gris metàl·lic conviu amb tots els colors del verd, és als llocs de privilegi de la Segona Divisió, respectant la composició de plantilla que li ha estat característica: jugadors bascos o amb trajectòria en altres equips d’Euskal Herria i cessions d’equips de categoria superior. Els forans, a l’escarpat, minúscul i acollidor Ipurua, són els cristalls de sal que rematen el chuletón.
La lluita de l’Eibar amb el Deportivo corunyès al capdamunt de la taula, però, expressa la dicotomia d’una Lliga tan esperançadora com potinejada per dirigents inefables. Si es pregunta sobre l’economia armera a directius, periodistes, jugadors i exjugadors, totes les respostes presenten arguments comuns: un club sanejat amb una gestió exemplar, complidor i estalviador, d’una seriositat senzilla, que prioritza les persones, molt arrelat al seu entorn. La temporada de l’ascens es va resoldre amb un superàvit de mig milió d’euros, però en el retorn a Segona, l’Eibar presenta el pressupost més baix de la Lliga.
El cas del Deportivo
Oest enllà, Augusto César Lendoiro va abandonar el que fou el seu Superdépor el mes passat, amb un deute a Hisenda de 96 milions, i salvant-lo de l’extinció al darrer minut, en aconseguir que la majoria dels creditors aprovessin un pla de viabilitat menys draconià que el proposat pel fisc. I així, mentre que el Dépor ja s’ha oblidat de la llei concursal, se li han concedit disset anys -amb dos de carència- per pagar el deute i ha fitxat Lopo, Toché o Salomâo per assolir un ascens amb una evident conseqüència econòmica, a l’Eibar se li està exigint una ampliació de capital d’1,7 milions d’euros, és a dir, cinc vegades el seu capital social actual, per continuar a Segona. Des del Consell Superior d’Esports s’han ofert per “ajudar a trobar fórmules” al club guipuscoà, però en cap cas s’ha plantejat una exempció. “Volem que l’accionariat sigui de propietat popular, molt repartit com fins ara -comentava el president, Álex Aranzabal, a Deia- però tenim tres mil socis i, si hi restem nens, universitaris, jubilats o aturats, ens poden ajudar amb el procés menys d’un 50% dels abonats”. El descens administratiu del Guadalajara, per irregularitats en un procés semblant, és un precedent inquietant.
Com en altres conjunts de la LFP, el club de La Alcarria havia tingut en nòmina, com a assessor jurídic, Javier Tebas, el president de la Lliga. El mateix Tebas que, mirant cap a una banda, alaba el model de l’Eibar i, cap a l’altra, avala el pla de viabilitat del Dépor. El mateix Tebas que presentava una campanya en què identificava la pirateria com el gran mal del futbol espanyol mentre impulsava una plataforma per poder veure tots els partits de Segona des del sofà. El mateix Tebas que va firmar la petició d’indult per a José María del Nido, camarada de militància d’una organització preconstitucional amb molta força.
Remedios Amaya va tornar d’Eurovisió 1983 amb zero punts i mil menyspreus al sarró, xopa d’incomprensió. Igual que al conte, tothom veia que la reina anava descalça, però ningú va intuir que aquella barca a la deriva descriuria el futbol futur al seu país.
