En els nostres dies, els esports es poden dividir en dos grups: aquells en què els clubs o esportistes necessiten els mitjans de comunicació, i aquells en què són els mèdia els qui necessiten els clubs. Dins del segon grup, els models de relació que ha establert el futbol d’elit són especialment inquietants per a la professió periodística. És acceptable, fins i tot, que una entitat privada, més si la seva activitat interessa a milions de persones, vetlli pel que els mitjans publiquen sobre la societat o els seus integrants. Però des de l’inici del segle, en algunes ocasions arran de males praxis -l’autocrítica és necessària i imprescindible-, clubs com el Barça s’han entestat a reforçar el búnquer en què viuen els seus futbolistes, trencant a destralades el cordó mediàtic que els comunica amb el públic que inverteix part dels seus ingressos en ells. Paradoxalment, no poques regles que entorpeixen el treball dels informadors han estat impulsades per jugadors i tècnics idolatrats pels mateixos aficionats a qui neguen el dret a la informació.
Per sort, encara pot supurar per la finíssima pell de la paranoia conspirativa el contacte humà. Al cap i a la fi, esportistes i periodistes viuen del mateix negoci i en la majoria de casos comparteixen la passió pel futbol o per altres interessos. Els clubs, però, neguen que l’expressió d’unes preferències esportives o d’altres tipus pugui ser pública perquè pertot veuen focus de distorsions, fent pagar justos per pecadors. El vídeo d’Antena 3 del 1995 en què un Iniesta infantil es declarava “madridista a més no poder” causaria espasmes en els press officers dels nostres dies si algun jugador actual repetís el gest.
La situació actual dels mèdia, amb tot, facilita caure en la trampa. L’equació és simple i perversa: més mitjans, que dediquen més paper i hores a allò que creuen que el públic vol consumir, però amb cada cop menys recursos humans, materials i econòmics. Així, el material distribuït pels clubs, tan ben embolicat com esbiaixat, es repica sense filtres cada cop més sovint. Per això són un tresor les redaccions en què als periodistes se’ls ajuda a escapolir-se de les arenes movedisses del fast food informatiu. I per això omple tant, per exemple, anar a Sant Boi a informar sobre el fascinant esport del rugbi. Ja no és només el laissez faire cap a l’informador, sinó una actitud col·laborativa dels equips, dels directius, àrbitres, tècnics i jugadors, alguns dels quals, fins i tot, despleguen l’atac del seu equip igual que en faciliten les dades als periodistes. Uns només informen; els altres saben que només s’informa. Com ho podríem fer perquè fos sempre i arreu així?
