Quan els entrenadors són un escut humà
Gerardo Martino no ha estat a l’altura del repte que suposava el Barça. Ha fracassat. L’argentí arribava amb un bon currículum a l’Amèrica del Sud, però sense experiència a Europa. El debat, molts cops, s’ha centrat en això, en si estava prou preparat, com si fos un tècnic del segle XIX.
Martino és un bon entrenador de futbol. No treballat amb mètodes del paleolític, o de quan el futbol el jugava Joan Gamper. El Barça és un dels clubs capdavanters en molts aspectes i no té res d’estany que un argentí aprengui coses noves quan hi arriba. Tal com jo les aprendria si entrés a la redacció del New York Times, on van per davant nostre. De fet, Martino va arribar llest per aprendre, per veure, per escoltar, per respectar el llegat que va trobar.
Però ha fracassat. No ha estat a l’altura del repte. I si no ha estat a l’altura del repte, en part, ha estat perquè el repte no tenia només a veure amb entrenar un equip de futbol. El càrrec d’entrenador del Barça ha tingut des de fa temps un component diplomàtic. El Barça és diferent en la seva organització. En molts clubs de primer nivell les àrees estan ben definides. Al Barça sembla que tothom vulgui manar a tot arreu, envaint espais vitals. Complicant les coses.
Martino ha fallat per errades pròpies i perquè aquest repte no era només entrenar. El gran repte del Barça dels darrers anys ha estat com renovar la plantilla sense ofendre els grans noms que han fet gran el club. Com regenerar l’equip sense ofendre llegendes. Com estirar de les orelles quan calia un jugador que s’ho creia massa, sense provocar una guerra civil. Guardiola se’n va cansar i no es va veure amb cor d’afrontar aquesta tasca. Va preferir marxar, conscient que seria massa feixuc. Vilanova va intentar recuperar la confiança, però li va costar molt. Per a Roura, directament, era missió impossible. I, de sobte, va arribar Martino, que, entre que no va tenir temps per pair com era el club i el respecte que professava als jugadors, tampoc va saber sacsejar el vestidor.
Els entrenadors, potser, s’han sentit sols. Criticats per l’esquena, han estat utilitzats com a escut humà per qui ocupa els despatxos. Sempre plega el tècnic, ja sigui per esgotament o per fracàs. Martino marxa i molts el faran el culpable dels pecats d’aquest Barça, però quan va arribar es va trobar una dinàmica creada que s’ha limitat a seguir. Ara que arriben els canvis, potser ens vendran que els farà Luis Enrique. Mal negoci, si de nou el tècnic és l’escut humà.
