Tres anys després ens tornem a topar amb una final entre el Barça i el Madrid. No cal buscar gaire en la memòria per recordar la del 2011, aquella que van qualificar com la millor final de la història i que va fer que Mourinho no acabés en blanc la seva primera temporada a la banqueta del Madrid. Però ja no queda ni el portuguès, ni l’entrenador del Barça és el mateix. Fins i tot el president blaugrana ha canviat. Però també les sensacions. En aquella final de Mestalla els de Guardiola arribaven com a grans favorits. En canvi el triomf del Madrid el van vendre com l’inici per començar a acabar amb el millor equip de la història.
Ara mateix a la capital es veuen favorits, però ja no tan sols per a la Copa, sinó per a tot el que se’ls posi davant. A la Lliga han atrapat els dos equips que anaven capdavanters. Encara no són líders, però tenen la tornada del clàssic al Bernabéu. A la Champions, la seva gran obsessió, creuen que potser aquesta vegada és la bona. I la Copa? Tenen ganes de venjança: de la derrota al Camp Nou, de la Lliga de la temporada passada i fins i tot de la final en què el seu veí, l’Atlètic, els va aixecar la Copa als morros al Bernabéu. Es veuen guanyadors. Tant, que no els hauria fet res jugar la final al camp del Barça per treure’s l’espina que els matalassers els van clavar fa poc més d’un any. Això del futbol va de dinàmiques i la del Madrid és prou bona. No perd en cap competició des del partit de Lliga al Camp Nou, i només ha cedit dos empats a la Champions i dos més a la Lliga.
Amb tot això no vull dir que el Barça hagi de tenir por. Tot plegat són estadístiques, i queda molta Lliga i, sobretot, molta Champions. I pel que fa a la Copa, el destí posa en safata una ocasió per revenjar-se d’aquella derrota que tant es va celebrar a Madrid. Això sí, amb la lliçó ben apresa que no es pot anar de favorits perquè al futbol li encanta trencar pronòstics.
