OPINIÓ

Entre el futbolista i la llegenda

Puyol ja està viatjant de l’estat de futbolista al de llegenda. Les seves paraules d’ahir són el tret de sortida a aquesta ruta, que inclou els tres mesos de competició que vol respectar abans de canviar de rol. A banda dels números representats per les 15 temporades al primer equip o els 21 títols aconseguits, de les escenes futbolístiques que deixa per als llibres d’història com el gol del 2-6 al Bernabéu i el petó a la senyera o la cessió a Abidal del moment màgic d’aixecar la Champions a Wembley, dels capítols èpics de jugar amb una màscara per alguna fractura a la cara o de desafiar els límits del dolor per continuar jugant, Puyol ha deixat una empremta impagable que l’expressió futbolística blaugrana no hauria d’oblidar mai.

Si els migcampistes recolzats en la complicitat impagable de Lionel Messi han explicat al món com juga el Barça, ell ha explicat com competeix el Barça. Mai no ha deixat de transmetre passió pel seu ofici i el seu club, cosa que ha demostrat cada vegada que ha vestit la samarreta blaugrana. Com si cada partit fos l’últim, com si cada jugada fos l’última. Carles Puyol no ha amagat el dolor d’una derrota, ni l’alegria d’una victòria, ni la frustració per una lesió, ni la responsabilitat en cada acció defensiva, ni l’esportivitat en cada duel amb el rival, ni l’equivocació intrínseca a una persona. Tot plegat l’ha fet pròxim a l’observador que el valorava o a l’aficionat.

Ara bé, sobretot hi hagut un factor que l’ha projectat a la categoria de referència popular: l’acceptació de les seves limitacions. Quan qualsevol seguidor del Barça l’ha comparat amb un superheroi, ha estat perquè ha cregut que era un d’ells en el món dels escollits. És a dir, s’ha sentit representat per un jugador que no ha deixat de millorar i superar les adversitats que ha anat trobant pel camí. Conscient de les seves dificultats tècniques, ha dedicat un temps afegit als entrenaments a perfeccionar el desplaçament llarg amb les dues cames; conscient que corregia les disfuncions defensives pel seu orgull i explosió física, va fer classes tàctiques particulars amb el “professor” Joan Vilà per entendre millor el joc i augmentar la seva figura; conscient que el pla del Barça demanava una interpretació molt especial del central, va assumir les obligacions col·lectives com a pròpies.

Carles Puyol és un altre símbol del millor Barça de la història que mereix aquella frase de “No hi haurà mai més ningú com ell”. Ara bé, és una obligació assumir el llegat d’un futbolista exemplar que ens ha ensenyat i encara ens ensenyarà tant d’aquí al mes de juny, quan es convertirà en llegenda.

El + vist

El + comentat