Els pals de Maracanã cremats per Moacir
El 1963 es van fer obres a l’estadi de Maracanã. Va ser llavors quan es van canviar les velles porteries, de pals quadrats, per posar-ne unes de noves amb pals rodons. Un dels empleats municipals de l’Ajuntament de Rio de Janeiro, en veure com es treien les velles porteries que s’havien posat just abans de la inauguració de l’estadi, el 1950, va tenir una idea. Va trucar a Moacyir Barbosa, el porter brasiler durant el Mundial del 1950, i li va oferir els pals de la porteria on havia rebut els dos gols en l’últim partit del Mundial d’aquell any. Aquella porteria on Schiaffino i Gigghia li van fer dos gols en 12 minuts que van donar el títol de campions del món a l’Uruguai i que van deixar el Brasil amb un pam de nas. Els gols del famós maracanazo.
Moacir Barbosa, porter del Vasco da Gama, va ser el gran damnificat d’aquella derrota. Va ser culpat dels gols rebuts, especialment del segon, quan, atent a una possible centrada, va cedir un espai al primer pal, per on va entrar la pilota. Després d’aquella derrota, Barbosa va jugar alguns partits més amb la selecció però de mica en mica el van anar arraconant. En part per una lesió i en part per la falta de suport d’aficionats i periodistes. Barbosa va passar a ser el rostre de la derrota, cosa que el va marcar de per vida. “Al Brasil la condemna més gran per un crim és inferior a la meva condemna. A mi m’han condemnat per a tota la vida”, deia Barbosa, que va haver de patir burles i crítiques durant tota la seva vida. Uns 25 anys més tard d’aquella derrota, una dona va portar el seu fill fins al negoci on Moacir Barbosa treballava i li va dir: “Aquest senyor va fer plorar tot el país”. Molts periodistes consideren que si Barbosa va rebre tantes crítiques va ser pel fet que era negre en una època marcada pel racisme.
Barbosa, de qui es diu que era una persona afable i riallera, va refugiar-se en la seva gent. La seva dona, els amics i, curiosament, els rivals. Els jugadors de l’Uruguai sempre van mantenir una bona relació amb els internacionals brasilers i solien quedar per dinar quan podien. El 1963, però, Barbosa no va convidar cap uruguaià a un asado que va organitzar a casa. Va trucar a tots els membres de la selecció brasilera i els va reunir a casa. Durant aquell dinar, els exjugadors li van preguntar a Barbosa pel gust de la carn, una mica estrany. “No és la carn. És la cendra”. Barbosa va cremar els pals on havia rebut els maleïts gols. I amb ells va fer un asado.
