Els aplaudiments finals a l’Atlètic van sonar a esportivitat i a càstig. El guió no va poder ser més previsible: van acabar empatant, l’Atlètic va marcar de córner i al Barça ja no li quedava res per oferir. Res de res. I la Lliga se la va endur l’Atlètic, i va fer bo el que els culers s’havien passat la setmana admetent: que els matalassers sí que se la mereixien. Fins i tot considerant que el partit es va jugar en condicions emocionals d’excepció, el Barça va demostrar que poc que deu haver treballat aquest any. I no perquè fos incapaç de trenar una jugada en atac, sinó perquè fins i tot en va passar de tots colors per treure la pilota jugada des del darrere, escanyat per una pressió de manual dels puntes atlètics. El Barça fins i tot ha oblidat els bàsics. Ha acabat la Lliga com aquell estudiant que no ha obert un llibre en tot l’any i prova sort als exàmens de juny. Impossible ser campió de res amb les mans a la butxaca.
Ni tan sols es va sentir campió quan va marcar Alexis en un xut inversemblant. Tant, que el Camp Nou va trigar uns segons a veure la pilota dins, imaginant que potser havia entrat per un forat lateral. El Barça sabia de memòria que l’Atlètic sortiria molt intens a la segona part. I, tot i així, el coratge atlètic i la feblesa defensiva del Barça van concedir el córner fatídic. Després la voluntat no va tenir cames ni idees. Sempre lents, sempre tard, sempre per un pèl. El Barça era un equip fos feia setmanes, que no va ressuscitar l’alè d’un Camp Nou que va aguantar prou dignament el trist espectacle del final d’una època gloriosa. Els aplaudiments finals a l’Atlètic sonaven a esportivitat i càstig.
Ara no em desdiré de dues afirmacions que he repetit tota la setmana. Primer, la Lliga se la mereix qui la guanya. Si l’atzar hagués fet el 2-1, el Barça hauria estat, malgrat tot, un just campió de Lliga. I hauria estat just perquè, en segon lloc, el Barça ha fet el que és el mínim exigible: tenir possibilitats de guanyar la Lliga fins a l’última jornada. El problema és que ni sap com ha arribat viu fins al final. No ho sap la directiva, coresponsable del fracàs. Martino no ha estat a l’altura i el fitxatge de Neymar no podia ser l’única renovació de l’equip. Una temporada en què el president més votat de la història abandona a la meitat per motius inexplicats, i deixa el club als peus d’Hisenda i de la FIFA, no podia anar bé. Ens consolem amb el que vàrem ser, i esperem que en la humilitat de la derrota recuperem aviat l’orgull desaparegut.
