Vaig trencar una bandera
No n’estic orgullós. Però ahir en va fer trenta anys i el pecat, en qualsevol cas, ja ha prescrit. Als vestíbuls del Patinoire de Ginebra, després de perdre la primera final de la Copa d’Europa de bàsquet, el 29 de març del 1984, vaig trencar el pal de fusta que aguantava la meva enorme bandera del Barça. Va ser un atac de frustració d’un adolescent que no va saber perdre per bé que el seu club gairebé no guanyava mai. Però aquell dia les coses pintaven molt bé. Al descans guanyàvem de deu punts la final contra el Banco di Roma. A la segona part el seu base Larry Wright va convertir-se en un malson que, de vegades, encara se m’apareix. Ell, tot sol, va començar la remuntada. I sort, encara, que la línia de tres punts aleshores no existia a Europa. Tot i els més de trenta punts d’Epi vam perdre la final i, rabiüt i decebut, un rampell em va fer trencar la fusta picant a cops contra el terra. Mai més no he repetit una heretgia com aquella. Ni amb la bandera de cap club ni de cap país.
Han passat tres dècades i el Barça ha passat de ser l’etern segon a ser un club poliesportiu absolutament guanyador, admirat per la premsa mundial i, gràcies a les xarxes socials, amb més seguidors que ningú. Aquí, els socis estem tan satisfets pels títols, per l’espectacle i per l’època que ens ha tocat viure que les derrotes, quan arriben, es poden pair molt millor. Col·lectivament, hem après a guanyar i a aparcar les urgències. L’orgull culer i l’autoestima esportiva està, a hores d’ara, tan plena com les vitrines. Això no impedeix que una derrota a Valladolid et posi de mal humor. I que ahir, al camp de l’Espanyol, semblava que l’equip tornava a badar molt més del compte, atès que ens hi jugàvem una Lliga que ens ha donat una segona oportunitat. I és que el partit de les quatre va tenir uns ingredients que hem vist massa vegades: una afició excitada, més emoció que futbol, més errades que encerts, uns jugadors que rasquen i uns senyorets del futbol, unes estrelles diluïdes per un bon marcatge, un temps desagradable, un munt de pilotes dividides per a l’equip local, i un penal i una expulsió per la polèmica. Es dirà que, amb tots aquests condiments, el d’ahir a Cornellà semblava un derbi dels d’abans. Amb dues diferències significatives: que el Barça va jugar al camp de l’Espanyol, per primera vegada, amb el vestit de la senyera, l’equipació-bandera-símbol del “més que un club”; i segona gran diferència amb el que solia passar a Sarrià: que ahir va guanyar el Barça.
