El dia -il·lusionant- de la seva presentació va dir-nos: “Jo ja sóc un líder, perquè lidero l’equip”. Tres dies després de perdre al Bernabéu es va tornar a sincerar: “Jo sóc de les persones que no tenen capacitat per acceptar les crítiques. Per això, ni les llegeixo ni les escolto”. Li hem notat, sí, als ulls i a la cara, que se li entravessen. No sembla, en canvi, que no les llegeixi. Murri com és, sap qui diu què i sembla que ha entrat en el laberint de les obsessions. Ens va dir, també el primer dia, que el psicòleg era per a ell. I vam riure. I aleshores va mirar a la premsa i es va oferir a prestar-nos els serveis de l’especialista.
Tot i que el joc de l’equip em preocupa de manera creixent, partit a partit, vull confiar que encara sabrà trobar el desllorigador per ser competitius a Europa i no llençar la Lliga fins que el Madrid passi pel Camp Nou. Em neguiteja molt més, en canvi, la dèria per veure un enemic darrere de cada micròfon. Una vegada Sir Bobby Robson em va comentar, en una conversa al seu despatx del Camp Nou, que quan era seleccionador anglès acostumava a llegir els tabloides britànics passant les pàgines ràpid i amb por, com qui obre una porta a la casa del terror, perquè sabia que la informació de la plana següent el podia esquitxar. Em va afegir que a Barcelona la situació encara era més greu. Aquí, però, tenia l’atenuant que no entenia gaire el que s’hi deia, i suposo que el seu traductor li devia edulcorar titulars i paràgrafs. O no. Potser el maquiavèl·lic Mourinho l’encenia encara més. La qüestió és que Robson, en el seu any a la banqueta, va saber empassar-se els gripaus necessaris. Una mica com va fer Martino en l’última temporada. No va ser el cas de Van Gaal. No vam trigar a treure’l de polleguera, però, això sí, va esperar dos anys a perdre els estreps a les rodes de premsa. El risc és que Luis Enrique -que penso que pot ser un bon entrenador per al Barça- els perdi als tres mesos i ja no sigui a temps de redreçar-ho. Un entrenador ha de ser un anell rodó, tancat. Pot entendre-hi molt de tàctica, pot saber llegir els partits com ningú, pot encertar-la amb les alineacions, pot ser un bon motivador de l’equip, es pot envoltar del millor preparador físic i, fins i tot, d’un dietista i d’un podòleg, però si no té la intel·ligència emocional per tractar amb la premsa i per aguantar que tothom hi digui la seva, es cremarà a la banqueta. Ja n’hem vist passar massa per davant per saber com acaben aquests milhomes que acaben lluitant contra molins que els semblen gegants enviats des d’una facció conspiradora del barcelonisme. “Ell és així”, ens diuen per defensar el tarannà de Luis Enrique. “Ja el coneixíem de l’època de jugador”. I a mi què? “A Roma i a Vigo...” Un bon tros a l’olla. Això és el Barça i de crítiques n’hi ha sempre. Per si fas i per si no fas, n’hi ha de constructives i d’interessades, per ferir i per estimular, de justes i d’exagerades. El pitjor del cas és que, pel desgavell del joc del Barça de les últimes setmanes, a hores d’ara totes semblen merescudes.
