Destruir l'arsenal químic sirià: una missió llarga i laboriosa
Neutralitzar una tona de gas sarín costa deu vegades més que produir-lo i tot el procés pot durar anys
BarcelonaEl règim sirià ha dit que està disposat a posar els seus arsenals químics sota control internacional per evitar un atac dels Estats Units. Dijous el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, va confirmar que havia rebut una carta de Baixar al-Assad en què li comunicava que volia sumar-se a la Convenció Internacional sobre les Armes Químiques, el primer pas d'un procés que l'ha de portar a desvelar els seus arsenals i a autoritzar l'entrada d'inspectors internacionals per catalogar-los i després destruir-los. Els experts alerten, però, que aquest procés és molt llarg i costós. Últimament s'han destruït arsenals de l'Iraq i de Líbia, però mai en context de guerra oberta.
"Quan un país firma la convenció, es compromet a destruir els seus arsenals sota la supervisió internacional. Això vol dir destruir els agressius químics, les municions per dispersar-los i les instal·lacions on es preparen els compostos, que poden ser desmantellades o reconvertides per a usos civils", explica Miguel Ángel Sierra, director del grup de química bioorganometàlica de la Complutense.
El problema és que Síria és un gran forat negre: no se sap qui controla els arsenals ni on són, menys encara després de dos anys de guerra i de dues setmanes d'una amenaça d'intervenció. "Sembla que Síria pot tenir quantitats relativament importants de sarín, soman i VX, tres gasos nerviosos, però ningú sap on són", alerta Sierra. Analistes militars apuntaven aquests dies que el més probable és que Al-Assad estigui dispersant tropes i municions.
A diferència de les armes nuclears, els tòxics químics es fabriquen en instal·lacions relativament senzilles i que poden fer-se servir també per a usos civils, com les fàbriques d'insecticides o de fertilitzants. Els components per fabricar-les també són difícils de rastrejar: el fluorur de sodi, per exemple, que s'utilitza per fabricar gas sarín, es fa servir principalment en la producció de ceràmica. Per això l'únic sistema amb garanties és la verificació constant per part dels inspectors de l'Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAC), que supervisen també instal·lacions químiques d'ús civil dels països signants del tractat (que són tots els del món, excepte Síria, el Líban, Egipte, el Sudan del Sud, Corea del Nord i Angola; Birmània i Israel no l'han ratificat).
Fins i tot si el procés funcionés sense impediments del règim ni dels rebels -és imprescindible, almenys, un alto el foc per garantir la seguretat dels inspectors-, el desarmament químic sirià trigaria anys. La destrucció es pot fer per incineració (en un forn d'altes temperatures) o per neutralització (amb altres productes químics semblants al lleixiu), però en tots dos casos és laboriós i requereix construir plantes especialitzades al costat de cada centre de producció o emmagatzematge. Els dos mètodes generen residus molt perillosos que s'han de tractar. A més, no hi ha un sol tipus de munició: els tòxics químics es poden llançar directament des d'avions fumigadors o bé incorporar-se a un ventall molt ampli d'armes, des d'obusos fins a granades de mà. Les municions també s'han de fondre per eliminar-ne els residus.
Operació d'alt cost
"Per norma general, destruir una tona de gas sarín costa deu vegades més que produir-lo", recorda el químic. La destrucció dels arsenals nord-americans ha costat fins ara entre 8.000 i 11.000 milions d'euros. L'OPAC ha verificat la destrucció del 80% dels arsenals dels 190 països que han ratificat la convenció, però l'objectiu era haver acabat el procés l'any passat.
L'ONU publicarà la setmana que ve l'esperat informe sobre la massacre química a Damasc del 21 d'agost, que va desencadenar l'amenaça d'intervenció nord-americana. El ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, i el secretari d'Estat dels EUA, John Kerry, continuaran avui les negociacions de Ginebra amb la intenció d'impulsar una conferència de pau que obri un procés polític a Síria. Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau, reconeix que "s'ha obert un procés de distensió important, quan la guerra semblava abocada a l'abisme".
"El paper de Rússia és galdós, però la intervenció que preparava Obama tampoc hauria alleujat el patiment dels sirians. Després de 100.000 morts, dol el sentiment que totes aquestes proclames humanitàries de les grans potències s'instrumentalitzen en funció de si es tracta d'amics o d'enemics", afegeix. Armadans recorda que en aquesta guerra han mort molts més civils per armes convencionals, però alerta que "el recurs a les armes químiques és simptomàtic d'un conflicte que es posa fora de control".
