El Sudan del Sud, tres anys d’(in)dependència

BarcelonaEl grup de gaseles que corria a través de l’extensa sabana finalment en va sortir il·lès. El soldat que duia al braç, orgullós, la bandera del Su dan del Sud, just acabat de néixer, havia intentat abatre algun exemplar amb el Kalàixnikov però va fallar. Les havia seguit, a trets, camp a través. Però en lloc d’aconseguir sopar, que era l’objectiu, el que va obtenir va ser una escridassada dels viatgers que, enllaunats en una camioneta que reposava just darrere de les gaseles, van sentir xiular massa de prop les bales perdudes del maldestre militar. Els altres soldats, alguns amb un somriure burleta, no en van fer gaire escarni. Probablement ells tampoc haurien fet diana.

L’escena passava fa tres anys entre aires d’independència en un punt ambigu de la carretera despullada que uneix -o separa- el que avui són els dos cors rivals del país més jove del món. De la lletja i artificial capital, Juba, des d’on el govern del president Salva Kiir ha fracassat a l’hora de construir una nació en pau, la pista d’horitzó llunyà s’endinsa a l’estat de Jonglei, on els rebels de Riek Machar -que va ser vicepresident circumstancial- han establert la barrera de la discòrdia. La de la guerra que va tornar a esclatar el desembre i va despertar els vells recels que no s’havien enterrat.

Kiir i Machar no van ser mai amics ni aliats, però llavors eren dies d’independència i, submergits en una voluntària ceguesa generalitzada, ningú volia establir els reptes, malgrat que fossin colossals. La disputa entre els dinka -com Kiir- i els nuer -com Machar-és un pols històric que ha fet vessar sang durant dècades.

Gestió maldestra

El Sudan del Sud va néixer amputat d’idees per governar i avui, dia d’aniversari, veu com aquella llacuna ha dinamitat les il·lusions. Encara que no hi hagi hagut escassetat de pluges aquesta temporada, milers de sud-sudanesos han d’esperar que el menjar caigui, literalment, del cel. Depenen de les proteïnes i llavors que els llancin uns avions de forasters. Independents del nord, de Khartum, sí, però esclaus de l’ajuda humanitària després que els seus líders, tan maldestres com el soldat que volia gasela per sopar, els hagin fallat.

Els sud-sudanesos, però, no n’estan sortint tan il·lesos com els viatgers de darrere les gaseles. Des que fa sis mesos va tornar a començar el conflicte armat han mort 10.000 persones. I més d’un milió han hagut de fugir de casa seva empeses pels enfrontaments.

Ara fa tres anys els desplaçats que baixaven pel Nil en barcasses carregaven precarietat i il·lusió. Tornaven “a casa” amb quatre andròmines i rebien promeses. Ara, molts d’ells fugen dels combats. “La nit pot ser molt llarga, però finalment el dia arribarà”, el president Salva Kiir recorria al proverbi el 9 de juliol del 2011, durant la cerimònia que certificava la independència. En un referèndum hi havia votat a favor el 99% de la població, que associava “independència” a “pau”.

Però la nit torna a ser llarga. I fosca. Gairebé la meitat de la població del Sudan del Sud viu en risc de patir fam en els pròxims mesos. Quatre milions de persones, a punt de passar gana. La secessió no ha sabut assegurar-los la supervivència.

Dins dels barracons ministerials de Juba els membres del govern se sostenien en una sola premissa: els beneficis del petroli. I en un bon amic: els Estats Units, que desitjaven la independència més que els mateixos sud-sudanesos. Però l’or negre no ha funcionat. No només perquè la seva producció ha caigut més d’una tercera part, ni per la inestabilitat en les zones petrolieres, sinó perquè el govern de barracons, sortit de dues dècades d’insurgència, mai va tenir cap idea de com construir un país que mereixien, però que no han sabut dibuixar.

El camí gairebé invisible que surt de Juba i s’enfila cap al nord, amb els combats, no és l’única carretera despullada. Només els pastors i conductors experts poden recórrer les venes d’un país sense infraestructures. Ni físiques ni polítiques. La nació africana té les dimensions de França però només 50 quilòmetres d’asfalt.

I és que les vaques, l’honor, la dignitat i els àpats són més importants que el petroli. El projecte d’un oleoducte, que enlloc d’endur-se el petroli cap al Sudan enemic, el pugui portar pel seu territori fins a Kènia, queda com una solució esperada, per ells i les multinacionals.

Però Kiir no ha sabut fer diana i tampoc la comunitat internacional. “Neix un estat fallit” deia un diplomàtic dies abans de la festa. Aquell 2011 ja havia començat el terratrèmol polític a la regió. Amb frontera amb tres bons aliats dels Estats Units (Kènia, Uganda i Etiòpia, tots involucrats en el conflicte a Somàlia), el Sudan del Sud va néixer poc abans de la campanya contra Kony, que no l’ha atrapat però que ha portat soldats americans a la zona.

Una capital amb més humanitaris que locals no inspirava llibertat. Però els pitjors pronòstics han quedat curts.