Aquesta és la trista història d’un vell Ferrari desballestat

BarcelonaTristesa. Sí, profunda tristesa. I una certa sensació de devastació emocional també. És l’estat d’ànim que sura en l’ambient quan finalitza la intervenció de Marta Ferrusola a la sala de grups del Parlament. L’esposa de Jordi Pujol ha sigut, durant l’hora escassa que ha estat davant dels diputats, fidel al que s’espera d’ella: caràcter fort i sonors estirabots per engruixir encara més les sucoses biografies que ja en van plenes. En el seu “Això Catalunya no s’ho mereix”, pronunciat entre escarafalls i gestos d’incomoditat, s’hi manifesta de la forma més crua impossible el relat de la dona poderosa que ha estat a l’ombra i ara es veu obligada a donar unes explicacions que no li vénen de gust. I en aquesta compareixença per a la història del disbarat s’hi ha encarnat amb total eloqüència l’astorament, l’estranyesa col·lectiva del ciutadà que no entén res.

El seu fill Jordi, que intervindrà després d’ella, admet la nòmina de cotxes de luxe que omplien el seu garatge en les millors èpoques d’opulència. Però per ella amb prou feines es tractava d’un Ferrari desballestat que es va preocupar d’arreglar. Assenyalem aquesta colossal anècdota com la metàfora més poderosa i diàfana de tot el que rau a l’ombra de la història familiar d’un clan fet a ell mateix i atapeït de ressonàncies filosòfiques.

Poca estona abans, el diputat d’ICV-EUiA Marc Vidal ha fet diana. “Per què ho va fer, senyor Pujol? Per què va confessar el 25 de juliol passat? ¿S’adona que fent-ho no ha aturat cap procés judicial contra els seus fills?” I Pujol respon: “Aquesta és una qüestió molt personal que no em correspon contestar aquí”. Està tot dit, em temo. Insistir en totes les suposades trames de corrupció, diner públic fraudulent... és picar ferro fred i abocar-se al buit.

Expressions pujolianes

El mateix expresident s’encarrega de ressaltar-ho cada cop que li donen l’ocasió. El seu “Diuen, diuen, diuen” s’afegeix al “Tites, tites, tites”, a l’“Això no toca” i a l’“Això no serveix per a res!” Són les expressions pujolianes que tanta fortuna històrica han fet. Em temo que quasi tots els presents deuen admetre interiorment, malgrat que els cogui, que no li falta habilitat quan insisteix a retreure als grups polítics la manca de preparació de les preguntes, la confusió entre l’esfera política i la judicial i el concepte mal·leable i líquid de “comissió d’investigació”. No ens oblidéssim pas de dos o tres “bla, bla, bla, bla, bla” que Pujol etziba, desafiant, als diputats -al principi s’ha disculpat per la crispació de la seva intervenció del setembre però se n’oblida ràpid- ni del “Només faltava aquesta” quan es menciona Javier de la Rosa.

Quedem-nos amb una de les impressionants aportacions de Ferrusola: “Si no vols que la pols s’aixequi, més val callar”. Això és parlar clar, sí senyora. I tant se val si la polseguera prové de les derrapades d’un vell Ferrari que va ser ferralla.