L’ombra allargada de l’Ararat

Escriptor i periodistaL’Ararat, una muntanya de 5.165 metres, és el símbol per excel·lència d’Armènia, tot i que actualment es troba en terra turca. Sobre aquest fet corre una anècdota que apunta que el delegat turc a les Nacions Unides va protestar perquè els armenis tenien al seu escut una muntanya que no era al seu territori. La resposta del delegat armeni va ser enginyosa: “Els turcs tenen la mitja lluna a la bandera i, que jo sàpiga, tampoc és al seu territori”.

L’anècdota reflecteix la rivalitat turco-armènia, marcada pel terrible genocidi que el 1915 va causar la mort d’un milió i mig d’armenis, torturats i obligats a caminar pel desert pels oficials otomans. Cent anys després, els turcs continuen negant que fos un genocidi, però els historiadors i les xifres estan de la banda armènia.

Viatjar a Armènia avui suposa visitar un país muntanyós, amb monestirs antics i gent acollidora, que ostenta amb orgull el fet d’haver estat el primer país a adoptar oficialment, l’any 301, el cristianisme.

La dolça música de la flauta armènia (el duduk), les saboroses magranes, els albercocs ( Prunus armeniaca ), Aznavour, Sayat-Nova, Komitas, Serguei Paradjànov, Arshile Gorky, Atom Egoyan i el grup System of a Down són arguments suficients per endinsar-se en la cultura armènia. Però per damunt de tots els símbols tenim l’Ararat.

Des de la capital d’Armènia, Erevan, es pot veure la silueta majestuosa del mont Ararat, però val la pena anar fins al monestir de Khor Virap, molt a prop de la frontera amb Turquia, per admirar-lo com cal. Des d’allà s’entén millor la muntanya com a símbol d’eternitat per a un país que molts segles enrere s’estenia entre el mar Caspi i el mar Negre, del Caucas a Jerusalem.

Avui Armènia és un país petit, sense sortida al mar, poblat per tres milions de persones. Els setanta anys de règim soviètic van fer molt de mal i la independència, que va arribar el 1991, no ha pogut fer miracles, tot i els molts diners enviats pels armenis de la diàspora, uns vuit milions de persones distribuïdes sobretot en països com els Estats Units, França, Rússia, el Líban, l’Argentina…

Sobre l’arca de Noè n’hi ha que diuen que és una llegenda i n’hi ha que assegura que hi ha fotos des de l’aire que en proven l’existència al cim de l’Ararat. Sigui cert o no, a Etxmiadzin, el Vaticà de l’Església Armènia, se’n conserva un tros de fusta. Diuen que la va lliurar un àngel a un monjo que insistia a buscar-la a l’Ararat. Cada vegada que la trobava es quedava adormit i es despertava al peu de la muntanya. Un dia se li va aparèixer un àngel i li va dir: “No la busquis més, ja que Déu no vol que es trobi, però aquí en tens un tros de fusta com a prova de la seva existència”.

L’Ararat és el símbol per excel·lència d’Armènia, però un viatge pel país ens farà adonar que n’hi ha d’altres, com ara el monument al genocidi d’Erevan, les creus de pedra anomenades khachkars o la llança que el soldat Longí li va clavar a Jesús a la creu, que es guardava al bell monestir de Geghard i que avui es pot veure al museu d’Etxmiadzin.

L’alfabet armeni, de lletres recargolades, podria ser un altre símbol del país. El va crear un monjo, Mesrob Maixtots, l’any 406. Des d’aleshores, es van traduir a l’armeni la Bíblia i obres gregues, perses i de tots els idiomes imaginables. Als monestirs armenis, grans focus de cultura, els monjos traductors i copistes no donaven l’abast, tal com es pot veure al Matenadaran, el Museu dels Manuscrits de la capital.

És per tot això, i per moltes altres coses, que val la pena viatjar a Armènia, un país que, com diu un amic armeni, “és petit, però profund”.