El millor sobre Rajoy

20-11-2011

El líder nascut de la por

Si hagués nascut abans, probablement Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955) seria un d'aquells personatge dels escenaris gallecs que amb delicadesa relatava Álvaro Cunqueiro. Un senyor de províncies a qui els convilatants saluden a la sortida de missa, barret en mà, amb un "Que passi un bon dia, Don Mariano". El futur president espanyol -amb permís de les enquestes- és, per sobre de tot, un home conservador, gens amant dels canvis: parla de fer les coses "com Déu mana"; es resisteix ara a fer grans reformes de lleis aprovades pel PSOE i que la seva gent ha combatut amb ungles i dents, i esquitxa el seu llenguatge amb paraules que sonen antigues, com quan elogia els alcaldes del PP dient que són " de postín ". A punt d'arribar a la Moncloa, després d'uns anys convulsos dins i fora del partit, treu pit d'aquesta manera de fer que encaixa ben poc amb la imatge ideal del líder polític. Potser perquè no ho ha pretès mai.

Els dilluns negres aznaristes

Si Rajoy avui pot ser coronat a les urnes és perquè la gent que l'ha envoltat ha tingut por. José María Aznar, el pare polític que ha acabat sent una llosa per a ell i amb qui manté unes relacions fredes, el va elegir com a hereu el 2003 perquè va témer Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja, els altres dos aspirants. Rajoy era qui menys ulls de poll trepitjava en un partit que no s'imaginava la travessia del desert que li esperava.

Després de perdre dues eleccions, el gallec va haver d'encarar les duríssimes convulsions internes per fer-lo fora. No va ser fàcil. Durant uns mesos, cada dilluns a la premsa de dretes apareixia un dirigent que li demanava que plegués. El cop més dur durant aquells dies va ser el 23 de maig del 2008. Era divendres i plovia a bots i barrals. De sobte, seguint les proclames de Federico Jiménez Losantos, aleshores a la Cope, centenars de persones es van anar aplegant a mig matí davant la seu popular al carrer Génova per demanar a Rajoy que dimitís i per donar suport a la líder del PP basc, María San Gil, que havia llançat la tovallola pel rumb de la nova ponència política que s'havia d'aprovar al congrés de València al mes de juny i que firmaven el canari José Manuel Soria -ara ministrable- i la catalana Alícia Sánchez-Camacho, per qui Rajoy sent una sincera admiració.

En aquell congrés, Rajoy, sense necessitat de fer gestos rotunds, va vèncer l'aznarisme. Com s'ho va fer? Una altra vegada, gràcies a la por. A l'últim minut les poderoses direccions del PP valencià i andalús van témer que s'acabés imposant la ultraliberal i espanyolista Esperanza Aguirre. Rajoy tornava a ser l'opció menys dolenta. Per això ara caldrà estar molt atents al futur de Francisco Camps si la justícia no el condemna. El líder del partit li deu molt. També al seu bon amic Javier Arenas, que controla de facto el partit i en qui es bolcarà perquè sigui president andalús la primavera que ve.

Minuts després de guanyar a València el 2008, Rajoy, eufòric, deia: "Ja heu vist quina rebolcada li hem fet al partit, eh?" Començava una etapa que culmina avui, amb l'hipotètic triomf a les urnes també en un clima de por per la pressió dels mercats i més de 5.000.000 d'aturats.

El gallec que parla espanyol

Sigui com sigui, l'home que avui pot ser el nou president electe no es cansa de dir que procurarà no caure en els mateixos errors que Zapatero. La relació amb el secretari general del PSOE ha estat dolenta durant aquests anys. No sent per ell cap admiració intel·lectual i se sent enganyat per la negociació amb ETA durant el primer mandat i per no haver-li fet cas a l'hora de reduir el dèficit a principis del segon. Tot i això, durant els últims mesos s'han començat a entendre i, en privat, justifica part de la gestió de Zapatero.

No seria esbojarrat pensar que amb els anys, quan tots dos siguin expresidents jubilats, acabin sent amics. Els uneix el seu passat a Lleó, la ciutat del socialista i on Rajoy va viure dels 5 als 15 anys. Tots dos, a més, són amants de l'esport. Dies enrere, Rajoy em deia amb nostàlgia que, quan era petit, els diumenges corria a comprar el Dicen , un diari esportiu que s'editava a Barcelona. L'edició que hi arribava era... la del divendres. Ell ho contrastava amb la velocitat del món Twitter que ens toca viure, gairebé enyorant els paisatges rurals de Cunqueiro. Potser per això -com Zapatero- sent una gran desconfiança cap als periodistes.

Dilluns, Rajoy -81 quilos, 1,88 metres, gallec que només parla espanyol, poc afectuós amb els col·laboradors, gens amic dels avions des de l'accident d'helicòpter- sortirà a caminar, començarà a pensar en el retorn al govern i es fumarà, probablement, un robust de Partagàs.

15-09-2012

"Fer comèdia"

Han passat quatre dies des de la manifestació de l'Onze de Setembre i vostè encara no ha obert la boca. N'hi queden cinc fins que dijous rebi Artur Mas a les portes de la Moncloa. M'imagino el guió de la reunió que li hauran preparat els seus assessors, i s'assemblarà bastant a aquest.

Bon dia, Àrtur. És que et miro i no et reconec. ¿Em pots explicar què t'ha passat aquests últims dies? Jo et tenia per una persona d'ordre, per un home de qui et podies refiar. T'hem ajudat a aprovar els teus pressupostos, ja et vaig que et donaria 5.000 milions d'euros perquè poguessis pagar les nòmines, i ara m'esvalotes el galliner dient que vols un estat, unes estructures o jo què sé què vols. ¿Ja n'has parlat, de tot això, amb La Caixa, amb el Cercle d'Economia i amb tots aquells empresaris que volien bastir ponts de diàleg entre Barcelona i Madrid? Què en pensen ells?

Deixa'm que t'ho digui amb la màxima cordialitat: no acabo de saber què hi has vingut a fer avui, aquí, a la Moncloa. Tal com jo ho entenc, tu em demanes un pacte que per mi és totalment impossible i només em dónes dues opcions. 1. Que no te'l doni i te'n vagis. 2. Que te'l doni i marxis igualment. Doncs saps què et dic? Que crec que no te'l donaré.

És que el teu plantejament em sembla increïble. Tu t'imagines que en una empresa seriosa, el director general se'n vagi a veure l'amo i li digui: "Hola, bona tarda! Miri, venia a demanar un augment de sou perquè vull marxar de l'empresa". ¿Creus que li concedirien aquest augment de sou? O en un matrimoni, vosaltres que sou tan aficionats a fer aquest tipus de metàfores per parlar de Catalunya i Espanya. La dona ja no aguanta més l'home i li proposa un acord: "Tu i jo ara ens separarem, d'acord? Però abans em faràs un fill". Ja es veu que això no va enlloc.

I ara, Àrtur, hauríem d'anar sortint, que ja ens esperen els mitjans de comunicació. Quan els periodistes ens preguntin, direm que la reunió ha anat molt bé. Jo em comprometré a escoltar les demandes del poble de Catalunya i tu, en justa correspondència, et comprometràs a escoltar-me a mi, perquè mai m'havies vist -diràs- tan receptiu a les teves paraules. En definitiva: tu calmaràs la teva gent, que ja començaria a ser hora, i jo calmaré la meva. Guanyarem temps. El temps ho modera tot. I no pateixis que et trucaré jo personalment per continuar parlant. Millor després de festes, no?

19-01-2011

Gent normal i problemes reals

[Publicat l'endemà que Rajoy no considerés "normal" l'ús del català al Senat.]

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües. Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

14-08-2011

El somni d'estiu de Mariano Rajoy

Al bar de Pontevedra on anava cada tarda a jugar al dòmino es palpava la inquietud entre els parroquians habituals. S'acostaven les eleccions generals i sabien que la millor herència del seu convilatà, a qui tots anomenaven Don Mariano, tenia els dies comptats. El temps dels locals impregnats de fum de tabac arribava a la fi, i aquell maleït 2012 caldria sotmetre's al dictat de l'estranya aliança entre l'Europa liberal i el socialisme asfixiant de Zapatero. Rajoy se'ls mirava a través del fum d'un havà, i recordava la corrua de comissàries europees de Salut (totes amb noms escandinaus) que havien desfilat per la Moncloa per intentar convèncer-lo que Espanya no podia ser l'únic país d'Occident on encara es pogués fumar a tot arreu. Però ell s'hi havia resistit, i havia posat com a condició a Francisco Camps per ser el successor el 2008 que es negués igualment a aplicar aquesta mesura sovietitzant.

El PP passava ara, l'estiu del 2011, el pitjor moment de la seva història. Quina sort que havia tingut. I quina vista per deixar el govern just abans de la patacada de la crisi. Quatre anys de viatges amunt i avall, reunions interminables i traduccions simultànies havien estat més que suficients. El 2004 tot havia anat com una seda, i encara una mica millor després de la desarticulació d'un comando islamista que, segons es va descobrir, pretenia atemptar a Madrid en plena campanya. Encara se li dibuixava un somriure a la cara quan recordava la cara de Zapatero i Rubalcaba aquella nit. El polític càntabre, per cert, s'havia retirat poc després, però Zapatero, que també havia perdut contra Camps el 2008, encara aguantava. Semblava un petit miracle, però totes les maniobres i conxorxes contra el lleonès havien fracassat. I la crisi l'havia fet un home.

Que fàcil que és criticar des de l'oposició! Que fàcil prometre coses quan no tens la responsabilitat de quadrar els comptes i et truca Angela Merkel cada dia! Aquest marró se l'havia hagut de menjar el pobre Camps, que a sobre de la desastrosa situació econòmica havia hagut d'afrontar l'escàndol del cas Gürtel. El pobre ja feia dos anys que no s'atrevia a respondre preguntes dels periodistes i vivia semiamagat a la Moncloa. Pel que li havien dit estava convençut que Déu el castigava pels seus pecats, en especial la supèrbia. I no hi havia redempció possible.

El PSOE, en canvi, que durant anys havia viscut en la indigència més absoluta, estava a punt de tocar el cel amb les mans. Si fins i tot havien guanyat a Múrcia i Castella i Lleó, els nostres graners més fidels! A les passades eleccions el PP només havia resistit a Ceuta, a Melilla i a les Canàries. I l'acudit fàcil que circulava és que el PP ja només governava a... l'Àfrica.

Però ell gaudia de vacances perpètues, amb sou vitalici, xòfer i secretària. Anava de casa al bar i del bar a casa, i durant dies sencers només llegia el Marca . Només una cosa el molestava d'aquella jubilació daurada: les victòries del Barça. I per sobre de tot la sola idea que, per primera vegada, Espanya tindria un president culer... Quin fàstic!