Obrint Pas i la València de l’any 1992

UN DIA ET DESPERTES i han passat 20 anys. Aquesta terrible constatació matinal et deixa aferrat al llit durant uns segons, perquè 20 anys són tota una vida, són els anys que fa que un grup d’adolescents valencians van decidir formar Obrint Pas, el grup que ha posat la banda sonora a la lluita soterrada, sense concessions, que té lloc al sud de la Sénia per la supervivència d’un poble. En plena gira de comiat del grup, el seu cantant, Xavi Sarrià, ha decidit situar la seua primera novel·la, Totes les cançons parlen de tu (Sembra Llibres), a la València de l’any 1992, en el moment que ell considera germinal de l’actual generació de valencianistes/catalanistes.

He d’admetre que encara no he llegit el llibre i que em fa un cert vertigen biogràfic perquè jo hi era, a València, l’any 1992. I em cenyia al guió de la cançó que més m’agrada del grup, La vida sense tu : “La vida és una classe de filologia on agitàvem el demà” i “una nit de dijous que acabaríem al teu pis d’estudiants”. Vist amb perspectiva aquell any pren aires apocalíptics en la història del País Valencià. La primera generació que havia tingut contacte amb la seua llengua a l’escola (jo no vaig poder estudiar encara en valencià però sí l’assignatura) es desvetllava mentre l’enorme maquinària política del PP es disposava a ocupar totes les parcel·les de poder i truncar així el somni d’una recuperació nacional que tot just s’insinuava. La València de l’any 1992 era una ciutat de contrastos. De manifestacions contra la droga a l’avinguda del Port i decadència econòmica als barris obrers, d’alegria i disbauxa al barri del Carme al pub Capsa. De la ignorància institucional de Lizondo, que era tinent d’alcalde de Rita Barberá, a l’assassinat de Manuel Broseta per part d’ETA a l’avinguda Blasco Ibáñez. Teníem 20 anys. I allà va començar el pitjor i el millor d’aquesta història nostra. I 20 anys després seguim. Seguirem.