Anna Altisén Caparrós: "Hi ha gent que mataria per tenir els medicaments que estic lluitant per no prendre"

Després d'estudiar periodisme a Bellaterra i a San Diego i de treballar en diversos canals de televisió, la vida d'Anna Altisén va fer un gir inesperat quan li va ser diagnosticada una malaltia mental crònica. És l'autora de 'Quan vaig deixar de ser natura lleugera' (Empúries), finalista del premi Just M. Casero

Després d'estudiar periodisme a Bellaterra i a San Diego i de treballar en diversos canals de televisió, la vida d'Anna Altisén va fer un gir inesperat quan li va ser diagnosticada una malaltia mental crònica. Han passat més de deu anys des del primer ingrés en un psiquiàtric. L'Anna ha patit diverses recaigudes. Quan vaig deixar de ser natura lleugera (Empúries), finalista del premi Just M. Casero, és un llibre impressionant i esperançador en què l'autora aconsegueix convertir la seva experiència vital en literatura.

La malaltia sembla que comenci guiant les teves paraules, però ha estat l'amor el que finalment t'ha permès escriure.

Hi ha lectors que m'han dit que el fil discursiu del llibre és la malaltia. Per a mi no és així: la història d'amor amb en Madou [la seva parella] és el que permet que pugui parlar del que he viscut d'una manera gens trista i freda. Per construir alguna cosa he necessitat una altra força, i ha estat la que m'ha donat l'amor.

El primer gir inesperat en la teva vida va ser el diagnòstic d'una malaltia mental crònica. Hi ha dos elements que fins i tot en els moments més difícils t'han donat esperança: l'aigua i l'aire. Què representen, per a tu?

Sempre que he tingut punts àlgids de desequilibri he buscat l'aigua. Per a mi, l'aigua condueix totes les energies, les estabilitza. Quan vull estar tranquil·la intento anar fins a un lloc que quedi a prop del mar o banyar-m'hi, si puc. Si l'aigua és la calma, l'aire és la rauxa, l'eufòria, la força que tot ho agita. Totes les persones estem fetes d'aigua i tenim un punt més o menys acusat de rauxa. Hi ha gent que en té massa i s'ha de medicar, com és el meu cas, i gent que en té massa poca...

Per què vas començar a escriure?

Va començar sent una necessitat vital i no literària. Les diverses recaigudes de la malaltia em van deixar fora de circulació. La meva escriptura va començar en veu baixa, a partir de l'observació del que passava al meu voltant però també de com els meus sentits estaven canviant. La meva manera de mirar era diferent, i també la manera de captar el temps.

Et va tocar aprendre a córrer cap endavant mirant cap enrere.

Quan em va arribar la malaltia, em va fer l'efecte que s'obria un parèntesi que algun dia es tancaria. Pensava que podria reenganxar-me a la vida que portava abans... Un dia em vaig adonar que ja feia deu anys que vivia aquest parèntesi. Vaig haver d'acceptar que la malaltia era crònica. Va ser en Madou qui em va dir que potser havia de deixar de córrer mirant cap endavant, angoixada pel futur, i que havia de començar a córrer d'esquena, mirant-me el passat, però sense deixar d'avançar.

Conèixer en Madou també t'ha permès descobrir la cultura de Mali.

L'oralitat de la seva cultura m'ha acabat influint molt, des de les històries dels avis i pares d'en Madou fins als consells que m'han donat. Encara no he pogut anar a Bamako per motius de salut, però tinc un imaginari riquíssim, un món paral·lel dins del cap al qual em puc agafar quan tinc dubtes.

Llegint-te, veiem que no ets l'única que ha hagut de renunciar a part dels seus somnis.

En Madou tenia el desig de viure mig any a Barcelona i mig a Bamako. Ell en diu faire la navette . Però no podrà ser, perquè ja l'han hagut d'operar sis vegades de glaucoma. Necessita els avenços mèdics europeus. Hi ha gent que mataria per tenir els medicaments que estic lluitant per no prendre. Fins a quin punt no és una mica egoista, la meva posició? És la meva petita rebel·lia, encara ara penso que la medicació em canvia massa, tot i que és indispensable perquè em mantingui estable.

Has estat quatre anys a l'escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

Vaig fer dos anys de feina al curs Papers privats , després vaig provar un curs de conte i, finalment, vaig tornar als Papers privats . La meva intenció era començar de zero, però el meu professor, Abraham Mohino, em va dir que de cap manera podia llençar les pàgines sobre la malaltia. Ha estat en els moments de calma que he pogut escriure. Durant les recaigudes he hagut de deixar el projecte: escriure enmig de la tempesta no funcionava. L'escriptura va molt bé per equilibrar, és pal·liativa. A mi m'ha ajudat: ara bé, una cosa és fer-la servir com a medicina -que és el que vaig fer al principi- i una altra utilitzar-la per a un projecte literari com Quan vaig deixar de ser natura lleugera .

I ara, quin serà el teu pròxim pas?

No m'imagino escrivint una cosa que no sigui viscuda (per mi o per algú amb qui m'identifiqui). Tinc una gran predilecció pels relats testimonials que expliquen la dissort i el propi drama de l'autor.

Més continguts de