"Mas avala Rajoy a l'espera d'un gest", titulava ahir la portada d'aquest diari. Hi ha gestos cars, certament. Després de l'exercici de responsabilitat, coratge i valentia polítics (és el que deien ahir des de CiU i des de les columnes dels opinadors que de sobte s'han tornat d'esquerres i es declaren partidaris de les pujades d'impostos) realitzat pels convergents al Congrés de Madrid, resulta oportú preguntar-se per la mena de gest que el president de Catalunya pot esperar del seu homòleg (?!) espanyol.
La semiòtica, per exemple, ho té molt estudiat, això dels gestos. N'hi ha un, força popular en els diversos sentits de l'adjectiu, que es realitza flexionant tots els dits d'una mà, com si s'anés a estrènyer el puny, tret del dit del mig, que ha de quedar rígid apuntat enlaire. Significa puja aquí i balla , i és d'intercanvi molt freqüent entre les parelles més ben avingudes. N'hi ha un altre que requereix la utilització de tots dos braços: la mà d'un va a parar a la part interior del colze de l'altre, que simultàniament es flexiona cap amunt enèrgicament. Es pot traduir com et desitjo el millor, sempre que no t'oblidis de portar el tanga a la mà quan em vinguis a veure . I n'hi ha un altre, finalment, que també seria un gest coherent amb el respecte que Don Mariano fa palès envers Catalunya i el seu govern: consisteix a posar una mà damunt l'entrecuix, engrapar-lo amb decisió i refregar-lo movent la mà cap amunt i cap avall, com si es tractés de fer-s'hi un massatge. És un gest amb una forta càrrega d'ambigüitat, per la qual cosa ens abstindrem d'assignar-li una traducció concreta.
La gesticulació de Rajoy, doncs, serà l'indicador que ens permetrà d'avaluar correctament el grau d'encert del suport de CiU a la responsable i valenta pujada d'impostos que ens han endinyat ("No hi havia una altra opció", va precisar el mateix president espanyol, tal vegada citant les paraules de Robespierre després de fer-li tallar el cap a Maria Antonieta). De moment, o per donar-nos-en alguna pista, el mateix president Mas ha afirmat que l'aval al govern del PP és "un dipòsit de confiança a terminis", que és una cosa que no se sap exactament què significa, però que no pinta gaire bé. L'hauríem entès millor si hagués tirat de les seves habituals metàfores marítimes i hagués dit que han fet un simulacre de naufragi, per dir-ne d'alguna manera. Més clar va ser el diputat Sánchez Llibre, en explicar que el grup de CiU a Madrid havia emès el seu vot "a canvi de res, a CiU som d'una raça diferent".
Ja ho pot ben dir. Mentrestant, els espècimens de races amb menys pedigrí es pregunten, amb un punt de perplexitat, com es menja això de queixar-se un dia d'un govern i votar-hi a favor l'endemà. Tot sigui per la governabilitat, la responsabilitat i la valentia. Restem asseguts esperant el gest de Rajoy, amb la tranquil·litat de constatar que la transició nacional s'ha posat en marxa a tota màquina.
