Llengua i identitats democràtiques

Es podria argumentar que la primera imposició lingüística que experimentem és quan els nostres pares ens parlen en la seva llengua, i ens l’ensenyen. La baula dels orígens i de les arrels ens forja la primera identitat, que no hem pogut triar.

Pot semblar xocant afirmar amb tanta contundència que la llengua que parlem, la nostra llengua materna, és una imposició dels pares i la societat. No obstant, l’Europa descreguda i amb tendència a la incomprensió del fet religiós compra el mateix argument quan es tracta de rebutjar la imposició de la religió dels pares i l’entorn de sociabilitat als nounats, ja sigui contra el baptisme o contra la circumcisió. De la mateixa manera que s’argüeix que la fe s’hauria de poder triar lliurement i voluntària a l’edat adulta, puc reclamar triar la meva llengua. Però la vida pràctica acabarà per materialitzar la seva imposició final en la necessitat de comunicar-me amb els altres.

Si tenim la necessitat vital de comunicar-nos amb l’entorn, també podem tenir la de participar de la religió de la societat a la qual pertanyem. I, malgrat les necessitats de la vida, això no fa acceptable la imposició, solament útil. Semblantment, la religió de la nostra societat pot ser manifestament aberrant, idolàtrica i contrària als nostres propis principis i creences. Però ho acabem acceptant per poder formar part de la societat.

Orígens i arrels poden ser la base de la nostra identitat, però no han ni de determinar-la ni d’acabar formant-ne part. En la nostra capacitat de decidir què i com volem ser, podem acabar recreant la nostra identitat, anorrear les arrels i convertir els orígens en una simpàtica nota històrica o genealògica. Si ens centrem en la llengua, descobrirem fenòmens que demostren que tant els orígens com les arrels no determinen el que som, si no ho volem.

Catalunya ha estat -i encara és- un peculiar bastió del moviment esperantista, un moviment que propugna l’adopció d’una llengua internacional auxiliar, l’esperanto, per a la comunicació lliure, igualitària i democràtica. Actualment l’Associació Catalana d’Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio és l’epicentre del moviment a Catalunya. És possible que el fet que el català sigui una llengua minoritària i minoritzada i que històricament Catalunya hagi bullit en anarquisme i solidaritat internacionalista hagin contribuït a la popularitat de l’esperanto. Aprendre i parlar esperanto era, i és, una manera de reivindicar que les nostres comunicacions s’han de basar en la mútua i lliure acceptació de com volem que siguin, no pas a partir d’imposicions i d’imperialismes lingüístics.

L’esperanto és una llengua creada, artificial, pensada per ser racional, senzilla, oberta a qualsevol persona i per ajudar a millorar les relacions humanes sobre uns principis radicalment democràtics. Ludwik Zamenhof, un metge jueu polonès, va preparar la base de l’esperanto entre el 1878 i el 1887. Universalista i humanista convençut -va crear la seva pròpia religió humanista-, va estar també implicat en el renaixement del jiddisch. A Catalunya la llista d’esperantistes cèlebres és llarga. Joan Amades va presidir la Federació Esperantista Catalana, la principal organització esperantista a la Catalunya de preguerra. Delfí Dalmau va ser el representant català a l’Akademio de Esperanto. Andreu Nin va ensenyar esperanto i va crear grups d’estudi. Fins i tot Carles Riba va guanyar els Jocs Florals Internacionals de 1909 amb Nu, un poema escrit en esperanto. Tots ells van decidir aprendre una nova llengua, neutral, sense pàtria i en la qual tots els seus parlants no eren nadius.

L’hebreu modern ofereix un altre exemple de la capacitat humana de concebre una nova identitat lingüística. Quan Eliezer Ben-Yehuda va emigrar a Jerusalem, el 1881, va començar el procés de construcció de l’hebreu modern a partir d’un híbrid de l’hebreu de la Mixnà, el jiddisch, i la pronúncia sefardita. En el renaixement i reconstrucció de la identitat nacional jueva com a identitat nacional moderna, l’hebreu va ser el vehicle unificador del poble jueu en la noció de nació contemporània al territori històric dels jueus, és a dir, el sionisme. L’hebreu modern és un cas reeixit, en el qual un idioma sense parlants, quasi mort, restringit a l’estudi d’obra religiosa i a la pregària, va convertir-se en llengua d’ús habitual de milions de persones. Va ser una decisió col·lectiva, però també individual, lliure, igualitària i democràtica en la formació d’una entitat nacional al Pròxim Orient, que finalment el 1948 va materialitzar-se en part de les fronteres del mandat britànic de Palestina.

Avui l’hebreu és una llengua més que els pares i la societat imposen als nounats. A diferència de l’esperanto, l’hebreu modern va néixer per crear una continuïtat, uns orígens i unes arrels. En realitat, va substituir altres llengües que feien aquesta funció, com el jiddisch, el ladí o les diferents llengües dels països en els quals vivia la diàspora jueva. La llibertat, igualtat i democràcia de l’hebreu modern era temporal i circumstancial. Un cop creada la fraternitat i la unitat nacionals, el seu comportament va passar a ser el d’una altra llengua del món.

En qualsevol cas, els condicionants dels orígens, de les arrels, dels pares i la societat on naixem, creixem i vivim no determinen la nostra identitat. Solament ens cal descobrir que hem de ser el que nosaltres vulguem i crear la nostra pròpia identitat, encara que això sigui en perjudici de les nostres arrels, els nostres orígens i la identitat heretada.

Més continguts de

El + vist

El + comentat