Diuen que ja és aquí. Tendra com l’herba tendra, perfumada lleument com el coàgul aquós d’una violeta. Una mica trista, perquè és encara inconsistent, però alhora alegre, perquè és tota futur, tota il·lusió esperançada. Brots nous als arbres, margaridoies als prats. Tot fràgil, tot incipient, les formes i les substàncies. Tot promesa. Diuen que ja és aquí, la primavera, paraula que, de fet, vol dir el primer estiu. Després vindrà l’estiu pròpiament dit. I després la primavera d’hivern, és a dir, la tardor. Tant la primavera com la tardor són estacions de pas, l’important és l’estiu i l’hivern. Però tant la primavera com la tardor són les estacions més interessants, perquè són les estacions dels matisos.
Gastronòmicament parlant, és el temps dels pèsols meravellosos i les favetes gairebé sense pell. Dels pèsols com perles d’aigua, tots dolçor. I és el temps de les herbes per perfumar-los: la menta, el marduix. I dels alls tendres i les cebes tendres, per donar-los gust. I de les patatetes noves, que estofades amb els pèsols són una mica l’avantsala de la glòria celestial. També és l’estació dels xaiets de llet, tan tendres, pobrissons, que, cuits al forn, es desfan a la boca...
Ja és aquí, un any més. Feliç ella que torna cada any. Els pessimistes diuen que tot es pot espatllar, que encara som al març, al març marçot, el traïdor. Tot es pot espatllar, esclar, i la pura promesa pot convertir-se en el fracàs més estrepitós. Gelades que trenquin aquest procés esperançat cap al futur. Pot ser. Però la primavera, aquesta meravella clara i inicial, també s’espatlla sola, diguem que pel propi procés del seu disseny congènit. S’espatlla per excés. Massa calor, massa sol, massa flors. Penseu en els jardins obscenament fatigats per una sobreabundància de roses esbadocades, per un sobrepès de lilàs, per una floració embafadora d’assutzenes i violers. La primavera, com passa en la vida humana, com passa en la història de l’art i en la de les nacions aviat es corromp. L’encant dels noiets i les noietes, la joventut, que poc que dura! El primer Renaixement, que aviat que va acabar en el Manierisme! La Revolució Russa, que aviat que va acabar en el més horrible totalitarisme! Tot té, o hauria de tenir, el seu punt d’equilibri. A aquest punt d’equilibri és al que hauríem d’aspirar, en la nostra primavera estacional i en la política. I en aquesta, tanta por em fan les gelades com l’excés d’eufòria. Un excés d’eufòria que ens porti a tots plegats a un carreró sense sortida i a una vergonya sense límits.
Però, esclar, per evitar aquest final dolorós, ¿tenim dret a renunciar a una vida plena, una vida de llibertat, a ser amos de les nostres pròpies decisions? No. Em sembla que no. A vegades, en moments baixos, penso que hem dut la cosa, el tema, el procés, diguem-ne com vulguem, massa lluny. Que se’ns ha escapat de les mans i ara ja segueix el seu propi camí, com un tren sense conductor que corre esfereït cap a un final imprevisible, però sempre tràgic. Altres vegades, però, em domina una certesa: tal com estàvem, la vida era inviable. Insuportable. Escanyats fins a l’ofec, assassinats lentament en tot allò que ens constitueix, sobretot en la llengua. I a sobre, humiliats i ofesos, per dir-ho amb la fórmula dostoievskiana. No, no podíem continuar més. I la cosa, el tema, el procés, diguem-ne com vulguem, tard o d’hora havia d’acabar sent l’única sortida.
Tot això, per què els he d’enganyar, m’és una font de preocupació i de dolor considerable. Sento que m’ha tocat una època terrible. I els casos de Síria, de Veneçuela, d’Ucraïna, de moment molt pitjors que el nostre, no em consolen. Per què haurien de fer-ho? Cadascú ha de viure amb la quota de dolor que li és donada.
Jo volia avui parlar de la primavera, dels jonquillos florits, dels narcisos dels prats, dels ranuncles i les anemones, dels iris, tan elegants. De les frèsies, que fan olor de safrà. De la piuladissa dels ocells a la matinada. Del batec esbojarrat dels cors dels nois i de les noies, provocat per uns cossos de pell de pètal, per uns ulls brillants com estrelles en una nit única, personal i irrepetible. Volia parlar de la primavera. I la cosa, el tema, el procés, se m’ha ficat a dins del discurs, perquè es fica a tot arreu, ens agita les vides habituals, ens sacseja les hores que haurien de ser plàcides.
Dylan Thomas, el centenari del qual celebrem aquest any, va escriure: “El temps em va mantenir tendre i moribund / però jo, encadenat, cantava com el mar”. Això faig.
