1 . VALORS. Es parla molt de valors, cíclicament es repeteix el discurs de la crisi i pèrdua de valors, sovint tenyit de malenconia generacional. La gent gran té tendència a veure el jovent una mica perdut, per la resistència natural a assumir que el món canvia i que la pròpia generació no és millor que les altres, malgrat que de joves ens ho creguéssim, i per poder seguir vivint en la fantasia d’una certa autoritat moral. Quan parlem de valors ens referim als nostres, que donem per fet que són els bons, i ens costa acceptar que els altres també tenen els seus valors. A nosaltres ens pot semblar una aberració, però quan un militant d’Al-Qaida fa un acte de terrorisme suïcida ho fa en nom d’uns valors. També en la nostra cultura s’ha matat en nom dels valors. Finalment, els valors són allò que s’accepta socialment com a tal. Michel Foucault en diu sistemes de veridicció : veritats que operen com a font d’obligació, no de coneixement, i configuren les nostres subjectivitats.
Per això, en política és determinant la lluita per imposar un sistema de valors: l’hegemonia ideològica. Fes que comparteixin els teus valors i tindràs la servitud garantida. Tots aspiren a tenir-la i tots s’escandalitzen quan la té l’altre. Ara ens ha tocat viure l’esgotament del model ideològic que va néixer a finals dels 70, fonamentat en el creixement econòmic com a font de legitimació i el mite de l’home econòmic autosuficient, que, com deia Eva Illouz a Carles Capdevila, ens fa creure que som els únics que modelem el nostre destí i aïlla l’individu de la comunitat. En el cas espanyol s’hi afegeix la fallida del model de legitimitat política sorgit de la Transició. L’impacte que ha tingut en l’ establecimiento l’inesperat milió i mig de votants de Podem és, en aquest sentit, rellevant: por a perdre l’hegemonia ideològica, és a dir, la capacitat de neutralitzar la ciutadania per la via de la indiferència política. Si a això hi afegim que la globalització ha generat un contacte molt més gran entre cultures i sistemes de valors diferents, el neguit sobre la veritat social del moment és creixent.
Tanmateix, em nego a acceptar que no hi hagi valors universals, o, almenys, a renunciar a l’aspiració d’assolir-los, de manera que tinc entre els meus valors l’exigència kantiana de pensar (coneixement) i actuar (moral) com si el que diràs o faràs tingués significació universal. Dit això, sóc perfectament conscient que tot aquell que ha parlat de valors universals ho ha fet amb voluntat d’imposar-los als altres. Els valors són uns instruments de dominació molt útils.
2 . COMPARACIONS. El rei aforat, Sarkozy arrestat. Alguns diran que és una comparació odiosa. Però els fets són ben concrets. Des del moment que Joan Carles I va anunciar la seva abdicació, al govern espanyol li va agafar el neguit que se l’havia de protegir judicialment, i li va organitzar un aforament exprés, forçant fins al ridícul els procediments parlamentaris. De l’expresident de la República Francesa s’ha dit sovint que era un monarca republicà, perquè a una legitimitat democràtica inqüestionable hi sumava una pompa i uns privilegis de ressonàncies monàrquiques. Doncs bé, un d’aquests monarques republicans, el més hortera de tots ells, ha estat arrestat perquè la policia judicial el pogués interrogar per un cas de tràfic d’influències. És cert que la igualtat absoluta davant la llei no existeix, que els Codis Penals estan esbiaixats, que el poder i el diner i uns bons advocats fan meravelles, però, en qualsevol cas, en alguns països els ciutadans són una mica més iguals davant la llei que en altres. I un expresident es pot trobar, com qualsevol altre ciutadà, arrestat i interrogat per la policia. Això també és qualitat democràtica.
