ON ARRIBAR. Havent assumit que la confrontació amb el govern espanyol és pràcticament inevitable, l'entorn convergent està buscant respostes a una sèrie de preguntes: on arribar, com fer-ho, sota quin relat, amb quins suports. El darrer congrés de CDC va arriscar-se a posar per escrit les paraules "estat propi", però es tracta d'un tripijoc semàntic, perquè sota aquesta denominació hi caben Dinamarca, Puerto Rico, Massachusetts i Baviera. La primera pregunta, doncs -on volem arribar- és la més rellevant i la més difícil de respondre; de fet, l'objectiu final només es podrà definir a mesura que avanci la negociació, i és molt possible que adopti una formulació jurídica nova i original, perquè el cas català és prou singular. Això explicaria el reguitzell d'eufemismes amb què Artur Mas s'ha referit al canvi de paradigma a què ens enfrontem. La cosa no és independència sí o no. No és tan fàcil.
INCONVENIENTS. Fins i tot en el cas que l'objectiu de CDC fos la independència pura i simple -cosa que és molt suposar- aquesta pretensió s'hauria de modular a causa de diversos factors. Primer: el govern català vol evitar passos en fals i avançar amb una majoria sòlida al darrere, amb complicitats internacionals i sense saltar-se alegrement la legalitat. Segon: fer tot això sense el PP, sense el PSC i potser sense Unió Democràtica dificulta les coses. Tercer: no oblidem la capacitat dissuasòria de l'Estat, ni la pressió de la Santa Aliança, que s'hi juga molt: "Cada cop que parlem d'estat propi, La Caixa perd centenars de clients a Espanya", em deia no fa gaire un important dirigent de CDC. Però aquesta previsible hostilitat demostra que a les dues ribes del Pont Aeri hi ha -potser per primer cop- una por certa al sobiranisme català, i aquest temor pot ser un as a la màniga d'Artur Mas. En qualsevol cas, tot apunta a la recerca d'una fórmula que aconsegueixi el miracle de fer la truita sense trencar els ous. Cal ser imaginatius i generosos, i possiblement oblidar-se del vell estat nació com a única entitat política possible.
FILIGRANES. L'abril del 1931, una filigrana negociadora va donar llum a la Generalitat, una denominació amb arrels per evidenciar que Catalunya recuperava part de la seva sobirania sense esdevenir -com pretenia Macià- una república lliure sota un règim confederal. En el futur caldran noves filigranes perquè la sobirania catalana trobi el seu encaix a Europa amb tot el que això suposa, sense necessitat d'una ruptura emocional amb Espanya, que d'altra banda molts catalans no desitgen. Enric Juliana, a qui sempre he sentit dir que les aspiracions sobiranistes eren "una fantasia", parla del futur en el seu darrer llibre ( Modesta España ) i imagina una Catalunya reconeguda com a "nació subestatal" en el si de la Unió. No sé si serà aquesta la fórmula final, però farà falta molta imaginació i flexibilitat, i sobretot no encaparrar-se en debats simbòlics que ens poden fer perdre l'essencial en una tossuda lluita pel que és superflu. Crec que tots sabem a què aspirem: presència directa a Brussel·les, hisenda pròpia, gestió de grans infrastructures, control sobre el nostre estat del benestar... i seleccions esportives (això és més important del que sembla, i per això costarà molt d'assolir). Aquests són els objectius que demanen el nostre esforç. I no ens hem de deixar distreure pel format, el camí ni el nom de la cosa.
