La notícia com a esquer

La primera periodista que em va trucar em va haver d'informar ella mateixa: "Un alumne ha matat un professor en un institut amb una ballesta". Era d'una ràdio. Jo em trobava a Pamplona i òbviament no em podia desplaçar fins als estudis. Però a primera vista semblava més un assumpte psiquiàtric que estrictament pedagògic. Li vaig donar el telèfon d'un psiquiatra competent. Tot just acomiadar-me’n, vaig rebre una altra trucada. Però jo no tenia cap opinió formada per donar, més enllà de transmetre la meva perplexitat i el meu condol als familiars de la víctima. Què puc dir d'un fet del qual només conec, i d’oïdes, les conseqüències tràgiques? Què puc dir, a més de constatar fins a quin punt estem exposats a l’imprevist, a l’imprevist en l’altre i en nosaltres mateixos?

Encara sumit en la perplexitat de tot plegat, m’arriba un mail del meu dilecte Ferran Sáez Mateu. “Abans de divendres –em diu– s'hauran publicat ja tres o quatre articles sobre l'assassí adolescent de la ballesta vinculant el fet als videojocs violents”. “Ja m'han trucat uns quants mitjans –li dic jo–. No entenen que em negui a opinar per manca de dades”. “Esclar: són periodistes! No busquen la veritat, sinó la notícia.”

Entre dilluns i dimarts vaig rebre al voltant de vint trucades. D’una televisió donen per fet que aniré encantat a un programa de la tarda. Els dic que estem parlant d'educació, d'adolescents, de causes i efectes i que cal anar amb peus de plom. El meu interlocutor m'assegura que per tractar de la conducta de l'alumne han cridat una psiquiatra, jo parlaré després sobre disciplina escolar, en general. M'hi torno a negar, una mica alterat. M'escandalitza la mera presentació de les dues coses de manera successiva, perquè indueix a creure que darrere d'aquesta tragèdia hi ha no sé quin problema pedagògic. És que, potser, hi ha algú –sigui metge, enginyer o simple transeünt– que estigui blindat contra l’atzar? Per què tenen els mitjans tanta pressa a remoure aquests fets amb els ulls tancats esperant treure’n no sé quina bilis negra informativa?

Neil Postman va escriure a 'How to Watch The TV News' unes paraules inquietants: “Una notícia és només un producte, que s'utilitza per congregar l'audiència que serà venuda als anunciants”. Si és així, llavors l'audiència és en si mateixa un producte i la notícia un mer esquer. Abunden els exemples que –llevat d'algunes excepcions– donen suport a aquesta depriment conclusió. Els esquers més atractius són avui, com sempre, la pornografia, la sang i l’atzar. Però els mitjans que s’han afanyat a utilitzar en aquest cas la sang i l’atzar com a esquer, s'han desacreditat per parlar de manera versemblant d'educació. Precisament perquè la sang vessada ens colpeja amb la seva arbitrarietat, tan concreta, al passadís d'un centre d'ensenyament que ja mai serà un simple passadís, la prudència hauria de ser un gest elemental de respecte a la veritat. No ha estat així. Em diuen que els pares i professors del Joan Fuster s’han hagut d'esforçar per protegir el centre de la voracitat morbosa d’alguns periodistes. Sembla que les imatges del cos sense vida del professor sortint del centre van ser gravades per un veí i venudes a la premsa, que les ha distribuït immediatament, amb una sensibilitat deontològica que sembla cegada per la lluentor de la primícia. Hegel parlava de la impaciència de l'opinió com el principal mal modern. Els mitjans han convertit la impaciència en virtut. Per això és més lloable la conducta del Joan Fuster, que ens ha donat a una lliçó de responsabilitat, de serietat, de professionalitat. Una lliçó republicana, en definitiva.

Passo per davant d'un IES d’un barri de Pamplona. Em crida l'atenció un cert enrenou que hi ha a l'entrada. M'acosto i veig professors i alumnes congregats darrere una pancarta. “Stop a la violència”, llegeixo. Els alumnes i els professors no paren de fer-se fotos al costat de la pancarta fins i tot durant el minut de silenci. Els acompanyo, torbat. A quina violència estem demanant “stop”? L'endemà llegeixo a la premsa catalana les declaracions d’alguns portaveus sindicals. Semblen creure que es pot fer completament previsible la vida d’un nen incrementant els pressupostos educatius. M’inquieta aquesta visió mecanicista de les coses humanes que nega la imprevisibilitat de l’home.

Les últimes paraules han de ser per a la víctima. Alguns diuen que en aquest cas n'hi ha dues, de víctimes. Potser sí, però en grau molt diferent. Tan diferent com el que separa la vida de la mort.

Més continguts de