1 . RENDIMENT. Entrem en la temporada alta del sobiranisme i la lluita verbal per l’hegemonia s’anima. Als mitjans de comunicació cada cop és més difícil discriminar la informació enmig de tant combat ideològic. Tothom és conscient que, al final, el capital electoral acumulat és decisiu. I en un moment o altre s’expressarà. Ho hem vist aquests dies amb Escòcia, n’hi ha hagut prou que la independència remuntés a les enquestes fins a igualar l’unionisme perquè tothom s’ho miri d’una altra manera.
Quan es parla de projectes per a una futura Catalunya independent, la primera qüestió que surt sempre és l’educació. Cal millorar la formació de les persones. Cal modernitzar l’ensenyament de dalt a baix. A força de dir-ho s’ha acabat convertint en un tòpic que es repeteix sense cap efecte concret. És indubtable que el nivell cultural d’un país és fonamental per a la seva qualitat de vida. La cultura no és garantia de res, la història demostra que el llindar que separa la cultura de la barbàrie és molt prim. Jorge Semprún deia que la classe obrera es va adonar de les atrocitats del comunisme real molt abans que els intel·lectuals, que sempre trobaven un argument -una idea de Hegel, una frase de Marx- per justificar-les. La cultura no garanteix la felicitat, però dóna instruments per bellugar-se pel món i per a la pròpia realització. I per viure més intensament, de vegades més dramàticament, l’experiència humana. No sempre és fàcil assumir la radical contingència de la nostra condició.
Quan sento parlar d’una Catalunya de màxima excel·lència cultural no estic segur de compartir els sobreentesos que circulen. L’obsessió del pares perquè els fills sàpiguen més informàtica i anglès, que sempre és la primera reivindicació a les escoles, és ben fundada, però denota una idea més instrumental que qualitativa de com ha de ser l’educació. Estem atrapats pel que el filòsof alemany Byung-Chul Han anomena l’imperatiu del rendiment, nou mandat de la societat del treball tardomoderna. Hem passat de subjectes d’obediència a subjectes de rendiment obsessiu, explotadors de nosaltres mateixos. I precisament perquè és davant d’aquesta nova malaltia que es definiran els nous fronts d’emancipació, la meva aposta per l’educació és la defensa de les humanitats (avui en plena regressió en el món educatiu). En un món en acceleració constant, amb mecanismes poderosos de comunicació que propaguen i multipliquen, sense discriminar gaire, novetats importants, idees, etiquetes i mites de consum ràpid, gadgets perfectament prescindibles; en un moment en què el ritme de les coses i el mite del rendiment fan que es passi incessantment d’un lloc a l’altre gairebé per inèrcia, es necessita una perspectiva que se situï en la distància, que marqui el contrapunt del temps lent, que doni una mirada reposada, per discriminar el que val i el que no, per recuperar el criteri que la velocitat elimina perquè fa nosa. I això només ho poden donar les humanitats. Les que avui es menystenen perquè incomoden, perquè vénen a espatllar la festa del no hi ha límits i tot és possible. No és creïble una reforma educativa que no doni un paper central a les humanitats.
2 . PROJECTES. Ara que la vella política és qüestionada i que els moviments socials malden per transformar-se en projectes polítics, tres qüestions em semblen ineludibles si realment s’aspira a alguna cosa nova: ¿és el creixement l’única via de solució als problemes econòmics i socials?, ¿com reorganitzem la societat quan el treball s’ha convertit en un bé escàs?, ¿com reduïm una desigualtat que és cara, inacceptable moralment i socialment destructiva? Aquestes tres preguntes es resumeixen en una: ¿com aconseguim que els poders públics recuperin la capacitat de regular el capitalisme financer en un sistema globalitzat?
