Passatge a una altra Barcelona

BarcelonaBarcelona passa per ser una metròpoli ordenada i lògica, on mana la previsió urbanística. Tanmateix, si ens hi fixem amb atenció descobrirem que conserva una extensa col·lecció de travessies extravagants, de passadissos insòlits que han aparegut en diverses èpoques i per diversos motius, i que mostren la creativitat local a l’hora de plantejar les vies que comuniquen la ciutat. Passatges d’origen rural, vells camins medievals, restes d’antigues fàbriques... Paisatges senyorials que apareixen com bolets, inesperadament, i que sorprenen els sentits del vianant.

Molt sovint, diferenciar entre carrerons i passatges resulta complicat. Carrers com el de la Flor o el de Perot lo Lladre podrien ajustar-se perfectament a la categoria de passatge, com també el de Segòvia (l’únic més alt del centre que de les puntes), el de Timó (que dóna a l’antiga porta del jardí dels templaris) o el de les Mosques (segons la tradició, el més estret, tot i que les mesures actuals diuen que aquesta distinció l’ocupa el passatge Crehuet d’Horta). Quina diferencia hi ha entre tots aquests carrers i el passatge de Lluís Cuchet -situat al carrer Arc del Teatre-, on l’any 1814 es va obrir la casa de banys de Can Casteliu?

De Magarola i de Bacardí

Els passatges surten com una evolució dels antics passadissos, una solució d’emergència aplicada per comunicar dos carrers sense necessitat d’enrunar cap casa. Aquest model es va convertir en tot un símbol de la Barcelona industrial, sobretot a partir de la dècada del 1850, que és quan apareix una primera florada d’aquesta mena de vies. Entre els més antics figura el passatge Magarola, que travessa la finca número 13 del carrer Portaferrissa, que va ser obert en desaparèixer l’any 1847 la capella del palau dels Magarola. No gaire posterior és el passatge neoclàssic de Bacardí -el trobem entre la Rambla i la plaça Reial-, tancat darrere de grans portes de ferro i cobert amb una espectacular galeria de vidre, i que en el seu temps va ser un enclavament de botigues selectes. El veí passatge de Madoz és de la mateixa època però, en canvi, respira un aire ben diferent, un espai de llum tamisada que havia estat franquejat per dos bars històrics com el Vivancos i el Canàries. Si seguim pel carrer Ferran trobarem el passatge del Crèdit, on va néixer el pintor Joan Miró, obert per la Societat General Catalana de Crèdit i que encara avui conserva la garita de ferro per al porter. A la Rambla hi ha el passatge de la Banca, que acull el Museu de Cera. I molt a prop hi ha el passatge de la Pau, on la família del gran humorista Pepe Rubianes regentava una pensió, a tocar del mític bordell del Xalet del Moro, que actualment és un centre d’assistència sanitària.

Entre els més curiosos, al carrer Escudellers hi ha el passatge del Rellotge, que va rebre aquest nom per un rellotge de paret molt popular que assenyalava les hores de les grans capitals del món, els dies del mes i les fases de la Lluna. Un altre passatge marcat per un d’aquests mecanismes havia sigut el d’Espolsa-sacs, on hi havia la gran fàbrica dels rellotges Portusach.

Manufactures i Sert

Record d’una altra antiga factoria, el passatge de Bernardí Martorell està situat sota un immoble del carrer Hospital i porta el nom d’un dels industrials més severs amb els seus treballadors de la Barcelona decimonònica. Travessant una finca similar hi ha el passatge del Mil-Vuit-Cents al carrer del Carme, que ocupa les antigues cavallerisses de la Casa Torrens.

Tot amb tot, els dos passatges industrials més bonics de Barcelona són al carrer Trafalgar. El primer, el de les Manufactures, obert a la fàbrica de teixits de Joan Cirici, i que encara conserva alguns establiments curiosos, com l’administració de loteria El Pasaje i el bar Tu-Yo. El segon, el passatge de Sert, edificat a l’antiga fàbrica de catifes i tapissos dels Sert, la família del pintor del mateix cognom. Dos espais que respiren l’aire d’una època passada, quan la ciutat antiga i la nova s’ajuntaven justament en aquest indret.

Hereus d’aquests passatges industrials, durant la segona meitat del segle XIX es van urbanitzar a l’Eixample un tipus de carrerons pensats per a un públic més distingit. Vol la tradició que el primer passatge burgès obert en aquest districte sigui el de Permanyer, entre Pau Claris i Llúria. Obra de l’arquitecte Jeroni Granell, reuneix un conjunt de cases amb jardí al davant, tancat amb reixes i que encara conserva les llambordes desaparegudes a la resta de la ciutat. Molt a prop es pot visitar el passatge de Méndez Vigo -entre Consell de Cent i Aragó-, conegut popularment com el passatge dels Italians per la presència de l’Istituto Italiano di Cultura, un organisme que s’ocupa de la promoció cultural d’aquell país a casa nostra. Aquest també conserva les llambordes originals i un pebrer rosa, un dels arbres més antics i alts que es poden veure als jardins barcelonins.

Idèntica solera presenta el passatge de la Concepció -entre el passeig de Gràcia i la rambla Catalunya-, un passadís gastronòmic on regnen restaurants de gran volada com el Tragaluz, el Mordisco i el Mur Muri. O el passatge de Lluís Pellicer -entre els carrers de Casanova i Muntaner-, amb restaurants com el Blau o El Rovelló, la creperia bretona Le P’ty Mon o un dels primers menjadors japonesos de la ciutat, el Bun Sichi. Junts organitzen un popular tast gastronòmic dins de la particular festa major del passatge, que se celebra cada mes de maig. Per fer un bon àpat podem anar al passatge del Mercat -al costat del mercat de la Concepció-, que s’obre al carrer Aragó amb la Mantequería Ravell, un temple per als amants del bon menjar situat a poques passes del fantàstic restaurant Casa Amalia.

Dels Camps Elisis

A tocar de la Concepció hi ha el passatge del Rector Oliveres, conegut per la famosa floristeria Navarro, que ofereix els seus rams les vint-i-quatre hores del dia. També flanquejat per un quiosc de flors hi ha el passatge de Sant Antoni Abat, més modest i senzill -entre els carrers d’Urgell i Borrell, en el nou barri de moda de Sant Antoni-, on ha obert el teatre de l’escola Laboratorio. El districte de l’Eixample també ofereix passatges com el dels Camps Elisis -entre els carrers de Mallorca i València-, que no és cap homenatge a l’avinguda parisenca sinó un record a un dels primers parcs d’atraccions que hi va haver a Barcelona, i que estava situat entre passeig de Gràcia, Llúria, Roselló i Aragó. Entre Mallorca i Provença hi ha el passatge de Mercader, un carreró mixt amb una vorera de casetes amb jardí al davant i l’altra amb edificis de pisos, conegut durant molt de temps com un lloc habitat per selectes antiquaris i consultes mèdiques on actualment es troba el Belvedere, una de les cocteleries més exclusives de la ciutat.

De passatges n’hi ha per a tots els gustos, coberts o descoberts, amagats o fatxendes, privats o públics, dotats de reixes o de pas lliure, amples o estrets, foscos o lluminosos. Una veritable col·lecció d’ambients, tots únics i diferents, que es poden descobrir fent una passejada.

De Bernardí Martorell

Dedicat a un dels industrials més severs amb els treballadors.