Ara Premium 11/07/2015

“Ens posaven en fileres de cinc i ens disparaven per l’esquena”

Supervivents i familiars senten que encara no s’ha fet justícia

S.s.
4 min
01. Nedzad Avdic va sobreviure a l’execució.  02. Nura Begovic va perdre 16 familiars. 03. Soldats serbobosnians.

Barcelona“Viure a Srebrenica avui vol dir viure amb la gent que es va endur els nostres homes i nois, vol dir viure en una ciutat que encara no ha vist arribar la veritat ni la justícia”, afirma contundent Nura Begovic, que el 2002 va tornar amb el seu marit a la casa on vivien el 1995. Tots dos van sobreviure a l’anomenada marxa de la mort, en què 10.000 persones van fugir de Srebrenica quan l’exèrcit serbi va entrar a la ciutat, de les quals només 3.000 van aconseguir arribar a Tuzla, la primera ciutat que no controlaven els serbis. Amb veu dura però serena, aquesta dona de 58 anys relata per telèfon des de Cardiff (Gal·les) -on assistia a un memorial organitzat per Remembering Srebrenica- que aquells dies de juliol del 1995 la seva ciutat natal es va convertir en “un infern a la Terra”.

La Nura va perdre 16 membres de la seva família en el genocidi. D’un d’ells, el seu germà Adil Begovic, encara no se n’han trobat les restes. “Tinc esperances que el seu cos estigui en alguna de les fosses comunes que els serbis encara amaguen”, afirma, i afegeix que no descansarà fins que no en trobi les restes. “La nostra lluita no acabarà”, referma, fins que no es doni sepultura als 1.200 homes i nois que encara queden per localitzar dels més de 8.000 que van morir.

93 fosses comunes i 314 llocs

La Comissió Internacional de Persones Desaparegudes (ICMP), creada el 1996 arran dels acords de Dayton, i l’Institut Bosnià de Persones Desaparegudes segueixen la seva incansable tasca de recuperació, identificació i entrega a les famílies. Ahir mateix 136 taüts van arribar al cementiri de Potocari, on ja hi ha 6.241 cossos enterrats, la majoria dels que han estat identificats.

Segons dades de l’ICMP, fins ara s’han identificat 6.930 persones del total de 7.743 mostres d’ADN de familiars de què disposen. Però també hi ha desapareguts que ningú reclama perquè no va quedar cap familiar viu en el conflicte. Segons l’institut bosnià, el total de persones desaparegudes arribaria a 8.372, i de més de 1.200 encara no se n’ha trobat cap resta. Prop de Srebrenica s’han localitzat 93 fosses comunes i 314 llocs on els cadàvers s’amuntegaven a la superfície de la terra. “Espero que el meu germà no estigués en un d’aquests llocs, perquè 20 anys després seria molt difícil trobar res”, apunta la Nura.

Nedzad Avdic, que té avui 37 anys, podia haver acabat en un d’aquests indrets, però el destí va voler que sobrevisqués per explicar al món l’horror del genocidi de Srebrenica. Ell tenia 17 anys quan els soldats serbobosnians el van apressar després d’intentar fugir a través del bosc cap a Tuzla, el 13 de juliol del 1995. El van portar en una escola on s’amuntegaven 2.000 homes. “Esperàvem dins les aules mentre s’anaven emportant grups d’homes i sentíem com els disparaven fora de l’edifici. Quan ens van venir a buscar, dos dies després, en sortir fora vaig veure els cadàvers apilotats al terra”, relata a l’ARA.

L’acumulació era tal que els soldats serbobosnians van decidir seguir amb les execucions en un altre lloc. Els van fer pujar a un camió. En arribar, “amb les mans lligades a l’esquena, ens van anar posant en fileres de cinc i ens disparaven per darrere”, relata el Nedzad, que va rebre trets a l’estómac i el braç dret. Semiconscient, va seguir veient com queien homes morts durant molta estona. “Estava convençut que moriria allà i que la meva mare no sabria què havia passat amb mi”. Quan els soldats serbis van haver marxat, va veure algú altre moure’s entre els cadàvers: “«Estàs viu?», li vaig preguntar, i em va dir «Sí, vine i deslliga’m». Jo només volia morir, el meu dolor era insuportable, però aquell home va insistir tant que al final vaig arrossegar-me fins a ell”, relata. Van aconseguir deslligar-se i fugir cap al bosc, on van estar dies fins a arribar a territori sota control bosnià.

“Vint anys després, no hi ha justícia. Que hagin condemnat uns quants homes per allò no és suficient perquè encara hi ha molts polítics que neguen el genocidi”, afirma vehement Nedzad Avdic. Una rancúnia -lògica- que també emana de les paraules de Nura Begovic i que demostra que les ferides no estan tancades i que la reconciliació a Srebrenica encara està molt lluny.

“Els que neguen el genocidi solen ser els que hi van participar”, diu la Nura, i insisteix: “Només la veritat i la justícia poden portar la reconciliació, i això encara no ha arribat”. Sobre les recents revelacions del paper que van jugar les potències occidentals en la caiguda de l’enclavament, la Nura assegura que les mares de Srebrenica no segueixen el dia a dia de la política. “Però ja sabem des de fa temps que vam ser traïts per tota la comunitat internacional, començant pel batalló de l’ONU que ens va abandonar”, diu, en al·lusió als cascos blaus holandesos que havien de protegir Srebrenica. Fa un any l’estat holandès va ser condemnat per haver entregat als serbis 300 homes que havien buscat refugi a la seva base militar de Potocari -i que no van sobreviure-, entre ells el pare i l’oncle del Nedzad.

stats