22/02/2015

Per què Espanya recapta menys impostos que Grècia?

5 min
impostos espanya

BarcelonaÉs molt probable que la majoria de les persones que llegeixin aquest article tinguin la sensació que paguen massa impostos. Però les dades demostren que a Espanya se’n paguen molt pocs. Tan pocs que fins i tot Grècia, paradigma de la disfunció administrativa, en recapta més. ¿Com pot ser que sigui així si els tres grans impostos, els que generen bona part dels ingressos (IRPF, IVA i societats), estan a Espanya per sobre de la mitjana europea? És un gran misteri que Hisenda ha renunciat a resoldre malgrat que, si ho fes, acabaria immediatament amb el dèficit i les retallades.

A Espanya, la pressió fiscal (és a dir, els ingressos tributaris) suposa el 32,5% del PIB. Per posar-ho en context, Espanya ocupa la vintena posició entre els 28 països que té la UE, per darrere de Grècia (33,7%) o Xipre (35,3%) i a una gran distància tant de la líder, Dinamarca (48,1%), com de la mitjana europea (39,4%). Fins i tot un paradís fiscal tolerat com Luxemburg té una pressió fiscal més alta (39,3%). “Tenim un problema de recaptació brutal”, resumeix Valentí Pich, president del Consell General d’Economistes.

Elevar la pressió fiscal espanyola fins a la mitjana europea suposaria una injecció massiva de diners per a les arques públiques. En concret, s’obtindrien uns 83.000 milions addicionals. Amb aquesta xifra Espanya podria suprimir tot el dèficit públic (d’uns 55.000 milions actualment) i, alhora, pagar totes les prestacions d’atur (25.000 milions previstos aquest any). I encara sobrarien diners per fer alguna línia d’AVE, si calgués mantenir la ja tradicional afició a construir-ne.

El problema

Hisenda renuncia a situar la pressió fiscal al nivell europeu

El juliol passat, durant un col·loqui a Barcelona, algú va preguntar al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, com podia ser que la recaptació estigués tan per sota de la mitjana europea. En aquell moment s’estava tramitant la molt publicitada reforma fiscal, que alguns consideraven una oportunitat d’or per resoldre aquest problema. Montoro va respondre que la pressió fiscal mai es podrà posar en la mitjana europea, tot i que no va donar cap motiu concret per explicar per què Espanya no pot ser com Itàlia o França, que estan entre els sis països que més pressió fiscal tenen.

L’equació és relativament senzilla: si els tipus impositius són més aviat alts però la recaptació és baixa, què falla? Els experts en fiscalitat ho tenen molt clar: “Hi ha molta gent que no paga”, resumeix Óscar Bertran, fiscalista del bufet Cuatrecasas. Els ciutadans i empreses que esquiven els impostos ho fan saltant-se la llei i defraudant (no tothom declara a Hisenda que té feina, o quant factura), o bé aprofitant les escletxes legals que permeten pagar menys. Una marabunta de deduccions va comportar que les grans empreses paguessin un 5,3% d’impost de societats el 2012 (l’últim any amb dades disponibles), lluny del teòric 30% que haurien d’haver abonat.

Fenomen generalitzat

Els experts veuen frau en pimes, autònoms i grans empreses

La saturació de deduccions era un dels problemes que en teoria sí que abordava la reforma fiscal. Hisenda va decidir rebaixar l’impost de societats al 28% aquest any i al 25% el vinent a canvi d’eliminar deduccions. La idea, per tant, és que es paguin menys impostos però que els pagui més gent. De tota manera, la reforma fiscal “no ha acabat de netejar” l’impost de deduccions, segons Valentí Pich. “S’han consolidat els pegats que hi havia abans de la reforma”, es lamenta malgrat indicar la dificultat política que té per a qualsevol govern eliminar normes fiscals especials per a sectors que històricament han gaudit d’un tractament específic.

Un altre fet que explica la baixa recaptació és l’existència -sovint legal- de l’anomenada planificació fiscal agressiva, un eufemisme sota el qual grans multinacionals mouen els beneficis entre diferents països amb l’objectiu d’acabar pagant menys. Les empreses tecnològiques sovint estan entre les protagonistes d’aquests moviments, però no són les úniques. En teoria, una empresa té dret a tributar en el país on ha generat el valor afegit dels productes que ven. Però aquesta explicació és prou difusa perquè algunes corporacions se n’aprofitin i n’abusin. “Enviar els beneficis a l’estranger per pagar menys impostos és una cosa molt més generalitzada del que ens podem pensar entre les empreses mitjanes i grans”, diu un fiscalista que demana l’anonimat per no exposar els seus clients.

Aquest problema és pràcticament impossible que es resolgui des d’un únic estat. De tota manera, les estretors pressupostàries de la crisi han fet que, per primer cop, els països es coordinin a través de l’OCDE per iniciar una ofensiva internacional que impedeixi els abusos (vegeu article a la pàgina 6).

Entre les empreses petites també hi ha frau, avisen els experts. “Moltes oculten els beneficis per no haver de tributar”, assegura la mateixa font. Pel que fa als autònoms, la gran bossa de frau recau en els anomenats mòduls, que estableixen el que cadascú ha de pagar independentment del que facturin. Una cafeteria, per exemple, paga impostos en funció de l’espai que ocupa i no en funció de quant ven. Si ningú supervisa la facturació real, això és una porta oberta que cadascú faci el que vulgui. “Anar a perseguir petits negocis és molt laboriós”, explica Valentí Pich. A més, “tothom sap que els mòduls s’han de treure, però ningú s’atreveix a fer-ho perquè no se sap com afectaria això a la recaptació”.

Cultura escassa

Els impostos actuals tenen menys de 40 anys de vida

Per què hi ha tants ciutadans i empreses que no paguen el que els tocaria? Hi ha diverses explicacions, i la primera de totes és la falta de cultura tributària. Una dada molt oblidada és que l’IRPF es va implantar el 1977 amb Adolfo Suárez a la presidència espanyola. I l’IVA només es va crear el 1986, quan Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea. Durant el franquisme pràcticament no es pagaven impostos i, per força, aquesta falta de tradició ha d’explicar una part del problema actual. Però “la falta de cultura tributària no és un problema només d’Espanya, sinó de tot el sud d’Europa”, diu Valentí Pich.

Heribert Padrol, advocat especialitzat en fiscalitat, dóna molta importància a un concepte: la moral fiscal. Perquè la població se sensibilitzi amb la importància de pagar impostos “cal que, durant molt de temps, les institucions generin confiança i que els ciutadans sentin que no hi ha impunitat per als que se salten la llei”. A més, afegeix Padrol, “cal que els ciutadans sentin l’administració com una cosa pròxima”.

La proximitat lliga amb un altre aspecte decisiu: els inspectors. Hi ha un cert consens entre els experts a dir que calen més inspectors, tot i que alguns també reclamen més recursos tecnològics. La Comissió Europea, en un informe no vinculant publicat el 2012, recomanava tenir 1.000 treballadors a Hisenda per cada milió d’habitants. És la mitjana que tenen països tan diferents com el Regne Unit, Portugal i Suècia. Seguint aquest criteri, a Espanya l’Agència Tributària hauria de tenir uns 46.000 empleats (i la Hisenda catalana, quan es creï, 7.500 treballadors), però actualment la xifra és molt inferior i només en té 26.800. Caldrien, per tant, un 71% més d’empleats.

Un equip més ampli permetria, a més, una relació diferent. “Als altres països, el tracte entre empreses i inspectors és més col·laboratiu, aquí són molt agressius i les empreses estan intimidades”, diu Bertran. Aquesta idea, de fet, és el nucli del projecte d’Hisenda pròpia que actualment està elaborant la Generalitat. Però aquesta és una altra història.