La qüestió catalana
Els catalans van sortir dimecres en massa a reclamar els seus drets com a nació. L'any passat, en la commemoració de la derrota del 1714 en mans de la Corona en la Guerra de Successió espanyola, els separatistes catalans van prendre físicament Barcelona sense trencar ni un vidre. Aquest any es van agafar les mans en una cadena humana des dels Pirineus fins a la frontera amb València (de parla catalana). El problema no desapareixerà. La qüestió és si es pot resoldre políticament abans no esdevingui una crisi constitucional.
Tot i l'aclamada transició d'Espanya de la dictadura franquista a la democràcia, encara no s'ha aconseguit una llar plurinacional prou confortable per als pobles culturalment i lingüísticament diferents. Això desconcerta molts espanyols i irrita molts catalans i bascos -l'arrel del problema-. Es tracta de pobles amb una identitat profundament arrelada, que es remunta a segles enrere. L'Espanya democràtica els va donar poders reals. Però, per apaivagar els nacionalistes espanyols, també es va atorgar alguna forma d'autogovern a 15 regions. Es va crear una insostenible bonança financera per als interessos locals a tot el país, sense abordar de ple els drets històrics de catalans o bascos.
El separatisme català va agafar embranzida després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que va tombar les millores pactades en l'Estatut d'Autonomia acordat tant pel Parlament català com per l'espanyol. La crisi financera ha augmentat la sensació de greuge; Catalunya és un gran contribuent net al pressupost d'Espanya, mentre que els bascos tenen autonomia fiscal. El president espanyol, Mariano Rajoy, va rebutjar, fa un any, la demanda catalana d'un tractament similar. Quan el president català, Artur Mas, va convocar eleccions anticipades com a resposta i va acabar perdent escons, Rajoy va treure pit. Però van ser els separatistes els que van obtenir la majoria en aquestes eleccions. I l'esquerra federalista també creu que els catalans haurien de tenir dret a decidir el seu futur. Probablement tenen raó, però caldria anar pas a pas.
Espanyols, catalans i bascos -que volen donar un nou impuls als seus drets el 2015- han de tornar a la idea de convivència. Aquesta paraula evocadora de la coexistència entre jueus, cristians i musulmans en el món precastellà d'Al-Àndalus no és anacrònica. L'Espanya plurinacional necessita un federalisme asimètric, que atorgui a les minories nacionals prou drets i espai per mantenir-se dins la família.
Rajoy i Mas estan començant a tenir aquesta conversa -espero que no sigui massa tard-. Això pot semblar un conflicte postmodern, però el nacionalisme té una forma perillosa de frustrar les expectatives.
