Ara Premium 21/07/2015

Sexe oral amb Jean-Claude Carrière

El guionista de Buñuel estrena al Grec ‘Els mots i la cosa’ i repassa la seva relació amb la llengua

Xavi Serra
5 min
Sexe oral amb Jean-Claude Carrière

Colombières-sur-OrbA 50 minuts en cotxe de Besiers, al departament francès de l’Hérault, hi ha un poblet paradisíac de menys de 500 habitants, Colombières-sur-Orb. En una de les cases que s’enfilen a la muntanya, barrejada entre els arbres i la vegetació, hi passa els estius el fill més il·lustre del poble, Jean-Claude Carrière, un dels grans guionistes de la història del cinema europeu. La casa, en la qual Carrière va néixer, és a 250 metres del cementiri on està enterrada la seva família i la seva primera dona. I on, algun dia, ell també serà enterrat.

De moment, però, no té cap pressa per instal·lar-s’hi. Als 83 anys, Carrière conserva una lucidesa envejable i un fi sentit de l’humor. Treballa en el guió d’una pel·lícula ambientada a Nova York sobre dos mags, un de xinès i un de nord-americà. “És la meva segona ciutat, empatada amb Madrid”, afirma. També està enllestint amb el seu amic Peter Brook el llibret d’un obra teatral basada en un capítol del Mahabharata que s’estrenarà al setembre a París. I tot això mentre es recupera d’una operació en la qual van parar-li el cor durant 45 minuts mentre una màquina irrigava la sang al cervell per mantenir-lo amb vida. “És impressionant el que fan avui dia”, comenta, divertit, assegut al pati de la casa.

Carrière serà dijous a Barcelona en l’estrena de la seva obra Els mots i les coses al Teatre Lliure, dins del Grec, en una versió dirigida per Pep Anton Gómez i protagonitzada per Ricard Borràs, que també firma l’adaptació del llibret al català. “La idea va sorgir en una conversa sobre vocabulari sexual amb Luis Buñuel i el seu fill que va desembocar en un concurs per determinar quina llengua tenia més sinònims del sexe masculí. El francès en va sortir vencedor, esclar, per davant de l’espanyol i l’anglès. Aquella va ser la primera vegada que em vaig adonar de la immensa riquesa del llenguatge francès”, explica.

Manual per doblar pel·lícules porno

Els mots i la cosa desplega un extens catàleg de vocabulari sexual a través de les cartes que escriu un lingüista madur a una dobladora de pel·lícules porno insatisfeta per la pobre qualitat expressiva dels guions. Dit d’una altra manera, és un manual de sexe oral. “He contribuït molt al cinema porno”, presumeix Carrière, tot i que no està interessat en el gènere. “Algun cop m’han convidat al rodatge d’una pel·lícula porno, però és tan avorrit com el de les pel·lícules normals. Sempre és la mateixa progressió, des de la fel·lació fins a la sodomia”, recorda.

L’autor -amb Buñuel- del guió de Belle de jour està més interessat en el desig que en el sexe. “El desig és el gran enemic de l’ordre social, perquè és incontrolable, impredictible, i pot capgirar les jerarquies. Un rei es pot enamorar d’una camperola... o d’un camperol”, diu. El vell surrealista lamenta que, com deia Breton entre llàgrimes, després de la Segona Guerra Mundial sigui tan difícil escandalitzar algú: “No vam aconseguir canviar el món... Només les vitrines d’Hermès. Vam fracassar en l’essencial i vam triomfar en l’accessori”.

Però no hi ha res més essencial per a un escriptor que les paraules. A Carrière el fascina la relació entre el llenguatge i la veritat. “¿Per què en francès és més fort dir «No t’odio» que «T’estimo»? O per què «No em molesta gens ni mica» vol dir exactament «Em molesta molt»? El francès és una llengua cortesana, de marquesa”, assegura Carrière, que reivindica l’esforç expressiu de la literatura eròtica de Sade i Apollinaire per amagar amb creativitat les expressions sexuals i es mostra intrigat per la vida secreta de les paraules: “Tot d’una, paraules oblidades del francès reapareixen a les banlieus. Glauque, bouffon... Per què? Perquè es resisteixen a morir, com nosaltres”.

El lingüista d’ Els mots i la cosa es pregunta si per culpa de la seva dedicació a la llengua ha deixat passar de llarg la vida. “És normal que algú que s’ha passat la vida entre paraules ho lamenti; però, curiosament, ningú lamenta haver passat la vida entregat al sexe”, riu Carrière. Tot i ser un escriptor molt prolífic, mai s’ha aïllat del món. Casat amb l’artista iraniana Nahal Tajadod, i amb una filla de 13 anys -en té una altra de 53-, l’acord diplomàtic entre l’Iran i els Estats Units s’ha celebrat com una gran victòria a casa seva. Alhora, es mira amb inquietud la reaparició d’una “vella aliança entre la violència i la fe” que durant el segle XX semblava desapareguda. “Fer la guerra per canviar la creença d’unes persones és la cosa més absurda que es pot fer”, diu.

Quan vol, això sí, fuig d’estudi: “¿Sublim o vulgar? No sé què m’agrada més, perquè, en realitat, ¿què és la vulgaritat? Depèn de la persona, perquè no hi paraules vulgars, només maneres vulgars de dir-les. Quan era jove ningú sabia què volia dir sodomia. Encular, en canvi, sí”. El seu somni seria posar un cartell a l’entrada del poble: “Ciutat agermanada amb Sodoma”.

Els consells de Buñuel

Carrière té les parets del despatx forrades per un mosaic de fotografies emmarcades dels grans artistes amb qui ha treballat: Godard, Catherine Deneuve, Peter Brook, Jeanne Moreau, Michael Haneke, Marco Ferreri... El lloc d’honor està presidit per un triumvirat format per Luis Buñuel, el seu amic Milos Forman i el Dalai Lama, amb qui Carrière va escriure un llibre. “Buñuel era un home ateu, però no li faria res estar al costat del Dalai Lama. Al cap i a la fi, en el budisme no hi ha Déu”, assenyala.

Han passat més de trenta anys de la mort de Buñuel, però Carrière parla amb ell cada dia. “Buñuel continua sent un mestre per a mi, un model moral sense cap defecte humà. I sovint li demano consell. Però no només en l’art, sinó en qüestions importants de la vida”, diu. La intimitat de Carrière amb el genial director aragonès va arribar al punt d’escriure les seves famoses memòries, Mi último suspiro. “Ell ja era molt gran i no tenia forces per dirigir pel·lícules. Se’n va anar a Mèxic i ens vam seguir escrivint. S’avorria molt, així que el vaig anar a veure amb el pretext d’escriure junts alguna cosa i li vaig proposar fer la seva biografia. «Qualsevol cambrera pot escriure unes memòries!», va contestar indignat. Però jo vaig escriure un capítol pel meu compte, i quan el va llegir em va dir que semblava que ho hagués escrit ell i va acceptar continuar”, explica.

L’únic capítol de les memòries de Buñuel que no va poder escriure va ser el de la mort del cineasta. “Ell era a l’hospital amb la seva dona -recorda-. Però no feia gaire que hi era. Buñuel menyspreava la llarga agonia de Franco i estava decidit a no fer el mateix quan li arribés l’hora. Així que un dia, mentre la Jeanne li agafava la mà, va dir: «Ara em moro». I va morir. La mort va ser l’última acció de la seva vida”.

stats